¿Un 5% de llibertat?

Dies enrere, Antonio Hernando, responsable de l’Institut de Magnetisme Aplicat, contestava el següent a un periodista: No debemos caer en la ingenua idea de que el hombre es libre. Un neurocientífico sabe que sólo el 5% de las decisiones que tomamos en la vida son soberanas. Efectivament, proliferen les explicacions deterministes dels nostres processos cognitius, els nostres estats d’ànim i la nostra presa de decisions. Els professionals de les neurociències consideren que bona part de la nostra conducta està determinada per l’estructura i el funcionament del nostre sistema nerviós, pels elements bioquímics que el composen, per la relació de tot plegat i per les patologies que l’afecten. Diferents observacions semblen provar-ho. Si tot això fos cert, tindria raó Hernando: no seríem lliures com ens ha fet creure la filosofia, o seríem només una miqueta lliures.

Aquesta tesi em recorda novament el text apòcrif Deu estratègies de manipulació mediàtica, falsament atribuït a Noam Chomsky, que comentava dies enrere. Precisament, la desena estratègia d’aquest decàleg afirma que cal conèixer els individus millor del que es coneixen ells mateixos. ¿Com? Amagant-los els avenços de la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada. Gràcies a tots aquests avenços, el “sistema” comença a conèixer exhaustivament  l’ésser humà, tant físicament com psicològica. Coneix l’individu comú millor del que aquest es coneix a si mateix. Açò significa que, en molts casos, el sistema exerceix un control sobre els individus major que el dels individus sobre si mateixos (els avanços accelerats de la ciència durant els darrers cinquanta anys han generat un abisme creixent entre els coneixements del públic i els de les elits dominants).

Noves tecnologies com la ressonància magnètica funcional, que permet prendre imatges, amb un escàner, d'un cervell viu en funcionament, han aprofundit el coneixement del comportament humà. Fa poc, vaig llegir un llibre molt interessant de la doctora Louann Brizendine, El cerebro masculino. ¿Què fa que un home siga monògam o promiscu? ¿Quins mecanismes cerebrals intervenen en l’amor patern cap als fills? ¿Què passa pel cap d’un home durant les seues relacions afectives? ¿Per què les dones tiren a faltar, en moltes ocasions, l’empatia emocional de les seues  parelles? Louann Brizendine, que ja havia publicat El cerebro femenino, completava la seua investigació sobre l’òrgan rector de les nostres decisions i els nostres desitjos, i explicava els misteris del funcionament del cervell masculí (el paper de la testosterona o l’hipocamp, posem per cas, en la conducta masculina).

 

Foto de John Wilhelm

La doctora va rebre nombroses crítiques de grups feministes. Les tesis de Louann Brizendine traspuen determinisme pels quatre costats. Vénen a suggerir que, efectivament, no som lliures, que totes les nostres actituds i les nostres conductes estan determinades per la biologia. ¡La coartada perfecta per al masclisme! En fi, sense voler llevar transcendència a les qüestions de sexe, les troballes dels neurocientífics tenen altres derivacions encara més preocupants: estarien posant a l’abast de l’elit dominant eines molt poderoses per a induir comportaments reflexos en les masses. En altres paraules: ¡estaríem tots més condicionats que els gossos de Pavlov! Jo crec que els descobriments de les neurociències s’haurien de posar a l’abast de tothom. Haurien de ser matèria obligatòria d’aprenentatge a l’educació secundària, igual que l’estudi dels gens o la circulació de la sang.

 

En altres ocasions, he denunciat l’excés d’optimisme que suscita l’educació. Convé dir que, malgrat la generalització de l’ensenyament, continuaran subsistint les masses desinformades i susceptibles de manipulació. Ara bé, jo encara crec en la capacitat de l’individu per a superar els seus condicionaments socials i biològics. I també crec en el potencial alliberador de l’educació. Afirmar, sense matisacions, que només prenem lliurement un 5% de les nostres decisions es presta a l’equívoc. Efectivament, hi ha un munt d’accions (apartar-nos quan s’aproxima un cotxe, beure quan tenim set, rascar-nos quan tenim coentor, suar si fa calor...) que són automàtiques i ocupen un percentatge elevadíssim de les nostres vides. Però altres decisions —fer el bé o el mal, llegir un llibre, defendre determinades idees, votar un partit o altre— han de ser opcions lliures. Altrament, no seríem humans.