El país es cau a trossos

El tancament del Palau de les Arts, a causa del despreniment d’un fragment de la seua coberta, és una metàfora del que succeeix al conjunt del País Valencià. La nostra era la millor terreta del món. Els valencians fèiem les coses en gran. Érem una referència internacional —o almenys això ens feien creure alguns espavilats. Bona part dels nostres conciutadans vivia en un bonic conte de fades. Aquell conte va arribar, però, a l’últim capítol: el país de llet i mel on es desenvolupava la història de fantasia era només un decorat multicolor que començava a esquinçar-se, a caure a trossos; el gripau no es convertia en príncep eixerit. El desenllaç de la trama, una cura de realitat per a qui somniava truites, per a qui bufava en caldo gelat, ha deixat garratibades moltes ànimes beneïdes.

El llarg període de govern pepero serà recordat per la pèrdua de tots els símbols autòctons. Les hosts del PP han fet més mal que els huns d’Àtila. Les polítiques peperes han estat incapaces de salvar el teixit productiu valencià. Les nostres indústries tradicionals (moble, tèxtil calcer, joguines) experimenten una crisi profunda. L’agricultura tampoc no travessa pel seu millor moment. La política urbanística del PP ha malmès grans extensions de territori (espais naturals, zones d'horta, aiguamolls, costes...). Les nostres xifres d’atur baten rècords peninsulars i europeus. Ha calgut llogar o posar a la venda moltes de les obres faraòniques bastides durant l’època dels grans esdeveniments (algunes d’aquestes obres estan inacabades, buides o rovellant-se a la intempèrie).

Els peperos s’han carregat el sistema financer valencià. Elements emblemàtics com la Caixa d’Estalvis i el Banc de Valencià ja no existeixen. El PP ha tancat la radiotelevisió valenciana. Camps i Rita Barberà van col·laborar en la voladura del València CF, que ara es ven al millor postor. (És possible fins i tot que Bankia acabe regalant-lo.) ¡Qui ho havia de dir! El Banc de València en mans catalanes i el club de Mestalla adquirit per un xinès de Singapur. En fi, si només estigués caient a trossos la coberta del Mazinger... ¡Tota l’autonomia política i tot l’entramat social dels valencians estan en perill de col·lapse imminent! Els dirigents del PP no semblen, però, especialment compungits. Actuen com si no tingueren res a veure amb la devastació. És més: molts d’ells estan la mar de contents.

¡Normal! Ara mateix, 51 persones pertanyents a l’organigrama del govern presidit per Francisco Camps estan imputades en les diverses peces judicials que investiguen els casos de corrupció destapats a la nostra comunitat autònoma (una peça del cas Nóos, dos del cas Cooperació i sis del cas Gürtel). Alguns dels imputats ocupen —o arribaren a ocupar— càrrecs dels més alts nivell i responsabilitat: diputats, consellers, secretaris, sotssecretaris, directors generals, caps de servei, caps d’àrea... Es generalitza la sensació que el col·lapse de les nostres institucions els és indiferent a molts peperos. Com que ja han fet caixa... ¡Que s’afone l’univers!