Dies enrere, parlàvem de l’apel·lació a La perfecta casada i les gracietes de
l’advocat de la infanta Cristina. Es vol fer creure que la infanta, a causa de
l’amor, confia cegament en el seu marit. Els lletrats intenten netejar la
imatge pública de la princesa. Aquesta línia argumental no està exempta, però,
d’algunes contradiccions. Al·legant ignorància, l’esposa enamorada deixa el
marit als peus dels cavalls; l’únic autor dels delictes imputats seria ell, que
s’hauria de menjar el marró tot sol. De tota manera, el gendre dels reis ja
està amortitzat. Només interessa salvar la imatge de la infanta. Els llepaculs
de la casa reial hi col·laboren; diuen que ella és objecte d’una cacera
mediàtica, que els mitjans només busquen un trofeu de caça. Aquesta afirmació
topa amb la realitat. Ni PP ni PSOE volen que la infanta siga declarada
culpable. Això provocaria una crisi de conseqüències impredictibles. La
monarquia trontollaria.
Quant als
mitjans de comunicació, el seu deure és informar. Qualsevol afer
relacionat amb la casa reial té rellevància informativa. La imputació d’una
persona corrent no despertaria cap interès mediàtic; la d’una filla del rei és
notícia de primera plana. A pesar de tot, la premsa només obtindrà —i no és
segur— un trofeu simbòlic: la foto del “passeig” a peu per la rampa del jutjat.
Molts monàrquics no acaben de pair que els membres de la reialesa han d’assumir
els pros i els contres de la seua condició. A canvi d’uns privilegis
(assignació de diners públics, escortes, tracte preferent) que els altres
mortals no tenim, han de patir alguns inconvenients: ser escrutats a tothora
per l’ull públic, tenir una vida privada molt constreta per les prescripcions
constitucionals... La seua existència té una cara i una creu inseparables. Pros
i contres van en el mateix paquet. No es poden bandejar els segons sense
renunciar als primers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada