¿Com és possible que el fiscal Pedro Horrach llance
una greu acusació a l'instructor del cas Nóos, la d’haver elaborat una
“teoria conspiradora” per a deduir l'existència d'indicis delictius en
l’activitat de la infanta, i no recórrega l'acte d’imputació? Horrach ha sol·licitat la declaració prèvia, en qualitat de
perits, dels inspectores de l’Agència Tributària que van redactar l’informe
exculpador de la infanta. Està clar que les institucions de l’Estat continuen
col·laborant amb la família reial. ¿Qui ho havia de dir? ¡El Ministeri Públic
aliat amb la defensa d’una imputada! ¡El món al revés! La fiscalia s’ha plegat
a la decisió dels advocats de Cristina de Borbó. Podria semblar que l'estratègia
dels lletrats per a combatre la imputació de la seua clienta es basa en
fal·làcies i arguments extrajurídics (entre les primeres destaca una: la
infanta acut “voluntàriament” al jutjat per tal d’acurtar els terminis del
procés).
El jutge Castro ja s’ha encarregat de
desmentir-la: ella, com qualsevol imputat, acut a declarar “obligada” per una
decisió judicial (la renúncia al recurs seria l’única decisió voluntària que ha
pres); quant a l’abreujament dels terminis, és el jutge qui marca els temps processals.
¿Per què diu, l’advocat Jesús María-Silva, les coses que diu? A falta
d’arguments jurídics amb què refutar els indicis que incriminen la seua clienta,
el lletrat ha tirat mà de la literatura, dels manuals de les perfectes casades
escrits entre els segles XIV i XVI: El
llibre de les dones, de Francesc Eiximenis, De institutione feminae christianae, de Lluís Vives, La perfecta casada de Luis de León... «Cristina
de Borbó és una dona enamorada del seu marit. El matrimoni es basa en la
confiança. Quan el marit li demana una signatura, la dona enamorada no acut a
un notari i tres advocats perquè li indiquen si pot estampar-la o no», ha
explicat el catedràtic.
¿Tan mal estan les coses que cal utilitzar
aquesta línia argumental? La confiança pot valer d’excusa —és un dir; la
ignorància de llei no eximeix del seu compliment— en assumptes de poca
importància. Però quan l’esposa prudent observa que el marit s’embarca en
despeses extraordinàries o forassenyades, que no poden cobrir els ingressos
habituals de la parella, allò més assenyat
és preguntar d’on suten els diners. Així actuen les dones normals.
L’escriptora Empar Moliner feia aquesta reflexió: «Si Cristina de Borbó, que té
estudis universitaris, no s’assabentava dels tripijocs del marit, mal, i si els
coneixia, pitjor. No mereix gaudir dels drets dinàstics ni en un cas ni en
l’altre, per ximpleta o delinqüent. ¡Visca la república!» En fi, més d’un es
preguntarà quina línia de defensa segueix la infanta. Tot té una explicació.
Els seus advocats no són burros de solemnitat. La resposta està en el Tribunal
Suprem.
En el procediment abreujat,
l’obertura de judici oral ha de ser sol·licitada pel Ministeri Fiscal o
l’acusació particular. Si cap dels dos la demana, el jutge ha d’acordar el
sobreseïment. En 2007, l’Audiència
Nacional abordà el cas de les cessions de crèdit, en què estava imputat Emilio
Botín, amo del Banc de Santander. Aquell producte financer, fiscalment opac,
perjudicava l’erari públic, però ni l’Advocacia de l’Estat, representant d’Hisenda,
ni el Ministeri Fiscal mantingueren l’acusació. L’Audiència resolgué que la
sola acusació popular no era suficient per a seure en la banqueta Emilio Botín.
Posteriorment, el Tribunal Suprem ratificà la decisió i establí jurisprudència.
Els advocats de la infanta saben, per tant, que la seua clienta no seurà a la
banqueta; Hisenda i el Ministeri Fiscal s’oposen. Encara que l’acusació popular
del Sindicato Manos Limpias ho
demanés, el jutge no podria obrir judici oral contra la filla del rei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada