Tal vegada era inevitable, i deu haver passat en molts indrets. La gestió de la pandèmia ha estat desastrosa al País Valencià. Durant el primer estat d'alarma, vam creure que érem els millors, però les onades successives de covid-19 han evidenciat la crua realitat del caos, administratiu i ciutadà, en què estem immersos. El desori arribà a convertir el País Valencià en la comunitat autònoma amb pitjors dades de tot l'Estat (major incidència del coronavirus, més ingressos en hospitals i UCI i més morts). ¿Com és això? La crònica oficial anava per un costat i la realitat per altre. Sense sortir de Xàtiva, múltiples episodis mostren el desori. A finals de novembre, un diari amb delegació comarcal informava d'un fet que passà desapercebut. A l'ambulatori d'Ausiàs Marc havien acudit moltes persones a fer-se proves PCR, entre elles alumnes de la guarderia Ninos. Imaginem quin cacau suposa fer la prova a nens xicotets; se'ls ha de clavar un hisop o bastonet pel nas. La plorera és monumental. ¿Què passà? Que calgué repetir la prova a grans i menuts.
S'havien perdut les mostres. ¡Nova plorera dels menuts! En aquest cas, pèrdua pot tenir diversos significats: desaparició de mostres, descontrol en el registre de les proves, mala conservació... El cas és que calgué repetir-les. Per aquelles dates, amb el primer trimestre del curs acadèmic en vigor, algunes mares acudien a l'ambulatori en notar que llurs xiquets podien tenir símptomes compatibles amb la covid-19. Es van donar situacions ben cridaneres. Una mare treballadora, posem per cas, tenia un xiquet refredat. Trucà a l'ambulatori. La citaren per a fer-los una PCR. Abans d'entrar al box, una infermera li donà a la mare un document que calia signar. Aquesta: «Primer, l'hauré de llegir.» La sanitària: «Escolta, no tenim temps; hi ha molta gent fora.» La mare firmà i entrà al box. Els prengueren les mostres. «Han d'estar confinats a casa deu dies», digué la sanitària. La mare, estranyada: «Diguéreu que sols havia d'estar a casa mentre esperem els resultats. ¿Deu dies? Jo treballe.» La sanitària, indiferent: «És el que acabes de firmar.»
Quan la dona sortí del box, va dir a les mares que estaven a la sala d'espera: «Abans de firmar-lo, llegiu bé un paperet que us donaran.» La infermera, molt empipada: «Escolta, ¿qui ets tu per a dir això?» La interpel·lada: «No vull que els passe el mateix que a mi. I estic temptada d'anar al despatx de l'inspector.» Però encara hi ha més exemples de mal funcionament dels serveis sanitaris. A una dona li han de realitzar una endoscòpia al Lluís Alcanyís. Abans cal fer-li una PCR. Surt positiva. Fan la prova també al marit i dos fills. Positius i asimptomàtics. Els sanitaris els diuen que estiguen deu dies confinats a casa. Passat aquest període, podran fer vida normal si es troben bé. Ella té algunes molèsties i problemes per a comunicar-se telefònicament amb l'ambulatori. ¡Uf! Durant el confinament, cap rastrejador no els truca per a preguntar pels seus contactes estrets. Transcorreguts els deu dies, ¡a volar! Com deia més amunt, entre la ciutadania també han proliferat conductes inadequades. Es poden contar casos reals com la vida mateixa.
S'apleguen un parell de matrimonis amb els seus fills en un xalet. És dissabte. Les normes diuen que no es poden reunir persones no convivents. Un dels homes està contagiat i no ho sap. Fan paella. Les dones i els xiquets mengen cadascú del seu plat. Els homes decideixen menjar a la valenciana, clavant cullerada directament en el calder, és a dir, en la paella. Un amic contagia l'altre i aquest la seua família. Al seu fill li detecten el coronavirus en el col·legi. Cal enviar a casa tots els alumnes de la seua classe, a fer quarantena. Dues famílies i una classe, amb mestra inclosa, confinats. Altre grup familiar extens, molts membres del qual exerceixen professions relacionades amb la salut, es reuneixen també en un xalet. És diumenge. Algú d'ells té la covid-19. Una dona present a l'aplec, docent de professió, es contagia. L'endemà, acut a treballar en un conegut col·legi de Xàtiva. Tres dies després, una classe sencera enviada a casa i més confinats en quarantena. I encara hi ha més casos de professionals de la salut que fan coses molt rares.
Una metge ha donat positiu en coronavirus. Ella i la seua família han de romandre al domicili, fent la quarantena corresponent. Una veïna que viu al mateix immoble s'astora al supermercat; troba la metge agarrant gènere de les prestatgeries. «¿Però què fas ací? ¿No hauries d'estar en casa?», pregunta a distància amb una barreja d'espant i sorpresa. «És que jo no puc estar tants dies tancada. A més, hauré de comprar el menjar, ¿no?», contesta la metge. (L'escena transcorre al súper on jo solc comprar.) Més mostres d'irresponsabilitat. Durant el mes de febrer, no podien reunir-se a la via pública més de dues persones no convivents. La prohibició —molts lectors ho comprovarien— s'incomplia sovint. Trobar tertúlies al carrer era habitual. Veure ancians reunits —a la plaça on visc, sense anar massa lluny— era el pa nostre de cada dia. Em cridà l'atenció una anècdota. En la Baixada de l'Estació, sis avis, uns dempeus i altres asseguts en un banc, es burlaven d'altre que passava per la vorera d'enfront: «Vine ací. ¿És que tens por?» Devien ignorar que són població de risc. I potser criticarien després els joves que han organitzat festes.
Altre element que explica el desastre és l'hostaleria. Els propietaris de negocis hostalers s'han afartat de dir que llur activitat és segura. «Els locals tenen ventilació. Usem gel desinfectant i mascaretes. S'hi guarden distàncies. Respectem les mesures de seguretat.» ¿Sí? ¡No sempre! En un prestigiós restaurant xativí, tot està en ordre: cabuda i nombre de persones per taula com marca la norma; mascaretes dels cambrers ben ficades; distàncies adients; carta de menú que no cal tocar (hi ha a les taules un codi QR que es pot captar amb el mòbil). En canvi, les coses no funcionen com cal en altre establiment. Un grup de clients, més dels permesos per la norma, seuen a la terrassa al costat d'una finestra. Van fent comandes. S'estan dues hores. S'han llevat la mascareta en arribar i —malgrat un avís ben gran als vidres— no se la tornaran a posar fins que decidisquen marxar. L'amo del local fa els ulls grossos; no vol perdre clientela. Estan prohibits els plats per a compartir, però es veuen a taula plats de papes, olives i salmorra d'on piquen tots.
Recordem que l'alcaldia ordenà tancar dos locals de plaça del Mercat al començament de l'any. Els portaveus del gremi d'hostalers afirmen —sense explicar de quines fonts trauen les dades— que el nombre de contagis als seus negocis és ínfim. Jo no ho tinc tan clar. És més: si van baixar dràsticament el contagis quan es tancà tota l'hostaleria, alguna relació causa-efecte ha d'haver-hi. En tot cas, l'evolució de la covid-19 al País Valencià semblava per moments catastròfica. I ningú no pot llançar la primera pedra (ni autoritat, ni sectors econòmics, ni segments ciutadans). Ja hem sortit d'una terrible tercera onada pandèmica. La Generalitat ha rebaixat la duresa de les mesures contra el coronavirus. Atès que el procés de vacunació es desenvolupa de manera molt lenta, ¿tindrem una quarta onada en què es reproduïsquen desgavells administratius i socials com els acabats de contar? Tot podria ser. L'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I molta gent ja comença a estar desconnectada de l'assumpte.
S'havien perdut les mostres. ¡Nova plorera dels menuts! En aquest cas, pèrdua pot tenir diversos significats: desaparició de mostres, descontrol en el registre de les proves, mala conservació... El cas és que calgué repetir-les. Per aquelles dates, amb el primer trimestre del curs acadèmic en vigor, algunes mares acudien a l'ambulatori en notar que llurs xiquets podien tenir símptomes compatibles amb la covid-19. Es van donar situacions ben cridaneres. Una mare treballadora, posem per cas, tenia un xiquet refredat. Trucà a l'ambulatori. La citaren per a fer-los una PCR. Abans d'entrar al box, una infermera li donà a la mare un document que calia signar. Aquesta: «Primer, l'hauré de llegir.» La sanitària: «Escolta, no tenim temps; hi ha molta gent fora.» La mare firmà i entrà al box. Els prengueren les mostres. «Han d'estar confinats a casa deu dies», digué la sanitària. La mare, estranyada: «Diguéreu que sols havia d'estar a casa mentre esperem els resultats. ¿Deu dies? Jo treballe.» La sanitària, indiferent: «És el que acabes de firmar.»
Quan la dona sortí del box, va dir a les mares que estaven a la sala d'espera: «Abans de firmar-lo, llegiu bé un paperet que us donaran.» La infermera, molt empipada: «Escolta, ¿qui ets tu per a dir això?» La interpel·lada: «No vull que els passe el mateix que a mi. I estic temptada d'anar al despatx de l'inspector.» Però encara hi ha més exemples de mal funcionament dels serveis sanitaris. A una dona li han de realitzar una endoscòpia al Lluís Alcanyís. Abans cal fer-li una PCR. Surt positiva. Fan la prova també al marit i dos fills. Positius i asimptomàtics. Els sanitaris els diuen que estiguen deu dies confinats a casa. Passat aquest període, podran fer vida normal si es troben bé. Ella té algunes molèsties i problemes per a comunicar-se telefònicament amb l'ambulatori. ¡Uf! Durant el confinament, cap rastrejador no els truca per a preguntar pels seus contactes estrets. Transcorreguts els deu dies, ¡a volar! Com deia més amunt, entre la ciutadania també han proliferat conductes inadequades. Es poden contar casos reals com la vida mateixa.
S'apleguen un parell de matrimonis amb els seus fills en un xalet. És dissabte. Les normes diuen que no es poden reunir persones no convivents. Un dels homes està contagiat i no ho sap. Fan paella. Les dones i els xiquets mengen cadascú del seu plat. Els homes decideixen menjar a la valenciana, clavant cullerada directament en el calder, és a dir, en la paella. Un amic contagia l'altre i aquest la seua família. Al seu fill li detecten el coronavirus en el col·legi. Cal enviar a casa tots els alumnes de la seua classe, a fer quarantena. Dues famílies i una classe, amb mestra inclosa, confinats. Altre grup familiar extens, molts membres del qual exerceixen professions relacionades amb la salut, es reuneixen també en un xalet. És diumenge. Algú d'ells té la covid-19. Una dona present a l'aplec, docent de professió, es contagia. L'endemà, acut a treballar en un conegut col·legi de Xàtiva. Tres dies després, una classe sencera enviada a casa i més confinats en quarantena. I encara hi ha més casos de professionals de la salut que fan coses molt rares.
Una metge ha donat positiu en coronavirus. Ella i la seua família han de romandre al domicili, fent la quarantena corresponent. Una veïna que viu al mateix immoble s'astora al supermercat; troba la metge agarrant gènere de les prestatgeries. «¿Però què fas ací? ¿No hauries d'estar en casa?», pregunta a distància amb una barreja d'espant i sorpresa. «És que jo no puc estar tants dies tancada. A més, hauré de comprar el menjar, ¿no?», contesta la metge. (L'escena transcorre al súper on jo solc comprar.) Més mostres d'irresponsabilitat. Durant el mes de febrer, no podien reunir-se a la via pública més de dues persones no convivents. La prohibició —molts lectors ho comprovarien— s'incomplia sovint. Trobar tertúlies al carrer era habitual. Veure ancians reunits —a la plaça on visc, sense anar massa lluny— era el pa nostre de cada dia. Em cridà l'atenció una anècdota. En la Baixada de l'Estació, sis avis, uns dempeus i altres asseguts en un banc, es burlaven d'altre que passava per la vorera d'enfront: «Vine ací. ¿És que tens por?» Devien ignorar que són població de risc. I potser criticarien després els joves que han organitzat festes.
Altre element que explica el desastre és l'hostaleria. Els propietaris de negocis hostalers s'han afartat de dir que llur activitat és segura. «Els locals tenen ventilació. Usem gel desinfectant i mascaretes. S'hi guarden distàncies. Respectem les mesures de seguretat.» ¿Sí? ¡No sempre! En un prestigiós restaurant xativí, tot està en ordre: cabuda i nombre de persones per taula com marca la norma; mascaretes dels cambrers ben ficades; distàncies adients; carta de menú que no cal tocar (hi ha a les taules un codi QR que es pot captar amb el mòbil). En canvi, les coses no funcionen com cal en altre establiment. Un grup de clients, més dels permesos per la norma, seuen a la terrassa al costat d'una finestra. Van fent comandes. S'estan dues hores. S'han llevat la mascareta en arribar i —malgrat un avís ben gran als vidres— no se la tornaran a posar fins que decidisquen marxar. L'amo del local fa els ulls grossos; no vol perdre clientela. Estan prohibits els plats per a compartir, però es veuen a taula plats de papes, olives i salmorra d'on piquen tots.
Recordem que l'alcaldia ordenà tancar dos locals de plaça del Mercat al començament de l'any. Els portaveus del gremi d'hostalers afirmen —sense explicar de quines fonts trauen les dades— que el nombre de contagis als seus negocis és ínfim. Jo no ho tinc tan clar. És més: si van baixar dràsticament el contagis quan es tancà tota l'hostaleria, alguna relació causa-efecte ha d'haver-hi. En tot cas, l'evolució de la covid-19 al País Valencià semblava per moments catastròfica. I ningú no pot llançar la primera pedra (ni autoritat, ni sectors econòmics, ni segments ciutadans). Ja hem sortit d'una terrible tercera onada pandèmica. La Generalitat ha rebaixat la duresa de les mesures contra el coronavirus. Atès que el procés de vacunació es desenvolupa de manera molt lenta, ¿tindrem una quarta onada en què es reproduïsquen desgavells administratius i socials com els acabats de contar? Tot podria ser. L'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I molta gent ja comença a estar desconnectada de l'assumpte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada