Escric columnes a Levante-EMV des d'octubre de 2007. Durant aquests nou anys, només n'hauré dedicat dues a reflexionar sobre la llengua —amb motiu de la Trobada d'Escoles en Valencià de 2011, posem per cas. ¿Per què? ¿Perquè és un tema polèmic? No. Els assumptes controvertits no m'espanten. La meua opinió sobre l'ajut al valencià es pot resumir en una frase: la llengua es defensa usant-la, no teoritzant. Quan respire, no pense: «Inhalaré aire, que arribarà als alvèols pulmonars i canviarà oxigen per diòxid de carboni...» ¡No! Respire i prou. Doncs bé, quan parle o escric, no pense: «Faig servir un idioma que forma part d'un sistema lingüístic compartit amb altres territoris de l’antiga Corona d'Aragó. La seua normativització començà en 1932, amb les regles ortogràfiques acordades a Castelló per entitats i personalitats del món cultural...» No. Mentre parle o escric, només pense en allò que vull transmetre. En ocasions, això sí, prenc el diccionari, per a comprovar l'ortografia o el significat d'un mot, com també prenc un xarop quan note que respire mal per culpa d'una bronquitis. La teoria lingüística la deixava per a classe.
Avui, vaig a fer la tercera excepció a la regla general autoimposada. Vaig a reflexionar sobre el valencià. ¿Motiu? El 30 de gener, Vicent Ribes, historiador, professor, columnista i regidor del PP, pronuncià al plenari del nostre ajuntament una peroració sorprenent sobre les Normes de Castelló. Em va deixar perplex escoltar-lo al vídeo de la sessió. ¿Les Normes Ortogràfiques de Castelló són una arremesa —foc amic, segons Ribes— contra el valencià? ¿Tenen la culpa de l'estat en què es troba la llengua? ¿És bo que hi haja normes? El mateix professor es contestava: tant l'anglès, que manca d'acadèmia, com l'espanyol, que compta amb la RAE, són llengües ben normals. (En realitat, Ribes es remuntà al segle XV, època d'Antonio de Nebrija, primer gramàtic de la llengua castellana.) El regidor demanava que oblidem Sant Vicent Ferrer, Germana de Foix, Felip V i Franco. ¡Acceptat! Oblidaré aquests personatges. Suposem que no tenen culpa que els xiquets escriguen mal. ¿Qui la té? Esbosse una hipòtesi. ¿Cap la possibilitat que la dreta i la seua expressió política més genuïna, el PP, hagen propiciat la mala qualitat del valencià escrit?
Analitzem-ho. El PP ha governat vint anys. Ha estat responsable, per tant, d'aplicar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Aquesta norma havia d'aconseguir que tots els xiquets, en acabar llurs ensenyaments obligatoris, i tots els funcionaris destinats al país dominaren la llengua. Quatre presidents peperos de la Generalitat, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra —els dos primers vinguts de fora—, han donat un exemple magnífic; no saben parlar valencià. La llei havia d'aconseguir que el valencià fos llengua d'ús normal als àmbits acadèmic, literari, periodístic, administratiu, col·loquial. (L'espanyol i l'anglès tenen prestigi perquè estan presents pertot.) Els governs del PP suprimiren línies en valencià, prohibiren les emissions de TV3 i tancaren Canal 9. Per tant, les Normes de Castelló no tenen res a veure amb la situació subalterna que pateix l'idioma des de fa cinc segles. L'absència en àmbits lingüístics formals ha provocat el declivi del valencià. L'anglès no té normes dictades per una acadèmia, però és la llengua que fan servir la reina, els membres del seu govern, els policies, els periodistes de la BBC, els professors, els cantants de pop.
Tampoc no es pot dir que l'espanyol funcione meravellosament bé, malgrat Nebrija, la RAE i el sursumcorda. Molts joves i adults, alguns amb estudis superiors, cometen faltes d'ortografia que tiren de tos. La nostra llengua té, però, una situació infinitament més intricada; ultra no entendre la importància d'escriure bé, molta gent percep el valencià com una llengua de segona categoria. (No se la prenien seriosament ni els màxims caps autonòmics.) Ribes, historiador de vàlua, es permeté la llibertat, tan valenciana, d'endinsar-se en la sociolingüística i la filologia. Va titllar d'imperfectes les Normes del 32 —«Com totes les coses humanes», afegí indulgent. Tracte de posar-me al seu lloc. Feia l'efecte que el grup municipal pepero havia encarregat al més docte el paperot d'explicar el sí però no a una qüestió que desferma reaccions esquizofrèniques en el partit. En fi, jo valore molt la ironia. Ara, col·locar en un mateix nivell l'arròs amb fesols i naps i el primer document normativitzador del valencià... ¡Home! Jo no equipararia mai los callos a la madrileña amb el Diccionario de la Lengua Castellana de 1737. Seria passar-se'n un pèl.
(publicat a Levante-EMV, el 20/02/2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada