Tothom sap que la veritat és la primera víctima de qualsevol guerra. Els conflictes a l'Orient Mitjà en són bona prova. La mentida pot ser una arma més poderosa que una bomba de 14.000 kg i té múltiples rostres, un d'ells la censura, l'ocultació de la veritat. EUA van aprendre molt de la guerra de Vietnam, retransmesa diàriament per tots els canals de televisió. Jo ho recorde molt bé. Veia als telenotícies unes imatges espantoses. L'exèrcit nord-americà va prendre bona nota. Des de llavors, quan ha desencadenat una de les seues múltiples agressions bèl·liques en un racó del món, ha restringit dràsticament l'activitat dels periodistes. Aquests, que es dediquen a cercar la veritat, només poden accedir als escenaris autoritzats per les autoritats militars. Així és impossible saber realment com es desenvolupa la guerra. Es pot constatar a Israel. Les autoritats no permeten fotografiar ni filmar els efectes dels míssils iranians que les defenses antiaèries no aconsegueixen interceptar. Els infractors de la prohibició s'arrisquen fins i tot a penes de presó. Però hi ha altra classe de censura: la imposada pels propietaris dels mitjans de comunicació.
La informació que arriba al ciutadà és parcial i esbiaixada. El resultat de tot plegat és que resulta impossible saber de ciència certa si la devastació en terra israeliana és molta, poca o regular. En conflictes anteriors a la zona, l'exercit israelià ha optat per una mesura més bèstia: assassinar directament els periodistes, perquè no puguen informar de la veritat, una pretensió molt difícil d'aconseguir; al final, la veritat acaba filtrant-se per múltiples escletxes. Tanmateix, a l'actual guerra, l'hermetisme no permet, de moment, fer-se una idea exacta de la dimensió dels danys que està patint Israel. Després estan les campanyes deliberades d'intoxicació que circulen per Internet. ¡I faltava la intel·ligència artificial! És pràcticament impossible separar la veritat de la mentida en tot allò que es propaga per les xarxes. Podem sospitar que les coses no estan anant bé ni per als EUA ni per a Israel. Pensaven que Iran anava a caure en tres dies, però ja portem vint-i-set de conflicte i Iran és capaç de resistir i contraatacar. Quant als danys patits per aquest país, tampoc no ens arriba massa informació. No sabem si Mojtaba Khamenei està viu o mort.
Els serveis d'intel·ligència i la guerra híbrida també col·laboren a difondre mentides a tort i dret. Altra varietat d'ocultació de la veritat és prohibir filmar els fèretres de soldats morts coberts amb les barres i les estrelles o amb l'estrella de David. El motiu és evident: impedir que els ciutadans copsen la realitat de la guerra. A la d'Iraq, més de 4.600 soldats dels EUA moriren en combat, i milers més es van suïcidar després de tornar a casa. No convé que la gent veja les imatges dels taüts als telenotícies. Jo encara recorde com nombrosos joves estatunidencs es negaven a participar en la guerra de Vietnam. La protesta social precipità la negociació de pau amb els nord-vietnamites a París —en realitat una retirada nord-americana. És una veritable infàmia enviar joves a morir en una guerra llunyana contra un país en què no se li ha perdut res a l'estat agressor. Després del conflicte de Vietnam, les guerres ja no es televisen; la veritat no interessa a cap dels bàndols bel·ligerants. Per tant, l'actual guerra d'Orient Mitjà no proporcionarà imatges ni de fèretres embolicats amb banderes, ni de funerals d'estat en honor als caiguts en combat.
La cesura tampoc no permet saber si algun portaavions dels EUA ha estat atacat per Iran. Es diu que el Gerald Ford hauria patit un incendi a la bugaderia. ¡Vés a saber! Acceptar que el vaixell ha estat encertat per míssils iranians seria demolidor per al prestigi de la superpotència militar. Hi ha altra modalitat de mentida més antiga que la picor: l'atac de falsa bandera, que provoca una reacció de l'atacat beneficiosa per a l'atacant. I finalment està la farsa neta i pelada. Dilluns, Trump digué que estava negociant amb Tehrân. Com la cosa anava bé, Trump havia decidit cinc dies de treva abans d'atacar les centrals elèctriques d'Iran. ¡Una bola! Els iranians no tenen incentius per a negociar. Cal recordar que l'inici de l'agressió dels EUA i Israel es produí enmig d'unes converses prometedores, segons al-Busaidi, mitjancer i ministre d'afers exteriors d'Oman. Les autoritats iranianes se senten traïdes i no volen tornar a caure al parany. Han negat contactes directes amb EUA. Trump amollà la bola després que Tehrân amenacés amb la destrucció de centrals elèctriques i plantes dessalinitzadores d'estats del Golf. Trump menteix més que alena.
La informació que arriba al ciutadà és parcial i esbiaixada. El resultat de tot plegat és que resulta impossible saber de ciència certa si la devastació en terra israeliana és molta, poca o regular. En conflictes anteriors a la zona, l'exercit israelià ha optat per una mesura més bèstia: assassinar directament els periodistes, perquè no puguen informar de la veritat, una pretensió molt difícil d'aconseguir; al final, la veritat acaba filtrant-se per múltiples escletxes. Tanmateix, a l'actual guerra, l'hermetisme no permet, de moment, fer-se una idea exacta de la dimensió dels danys que està patint Israel. Després estan les campanyes deliberades d'intoxicació que circulen per Internet. ¡I faltava la intel·ligència artificial! És pràcticament impossible separar la veritat de la mentida en tot allò que es propaga per les xarxes. Podem sospitar que les coses no estan anant bé ni per als EUA ni per a Israel. Pensaven que Iran anava a caure en tres dies, però ja portem vint-i-set de conflicte i Iran és capaç de resistir i contraatacar. Quant als danys patits per aquest país, tampoc no ens arriba massa informació. No sabem si Mojtaba Khamenei està viu o mort.
Els serveis d'intel·ligència i la guerra híbrida també col·laboren a difondre mentides a tort i dret. Altra varietat d'ocultació de la veritat és prohibir filmar els fèretres de soldats morts coberts amb les barres i les estrelles o amb l'estrella de David. El motiu és evident: impedir que els ciutadans copsen la realitat de la guerra. A la d'Iraq, més de 4.600 soldats dels EUA moriren en combat, i milers més es van suïcidar després de tornar a casa. No convé que la gent veja les imatges dels taüts als telenotícies. Jo encara recorde com nombrosos joves estatunidencs es negaven a participar en la guerra de Vietnam. La protesta social precipità la negociació de pau amb els nord-vietnamites a París —en realitat una retirada nord-americana. És una veritable infàmia enviar joves a morir en una guerra llunyana contra un país en què no se li ha perdut res a l'estat agressor. Després del conflicte de Vietnam, les guerres ja no es televisen; la veritat no interessa a cap dels bàndols bel·ligerants. Per tant, l'actual guerra d'Orient Mitjà no proporcionarà imatges ni de fèretres embolicats amb banderes, ni de funerals d'estat en honor als caiguts en combat.
La cesura tampoc no permet saber si algun portaavions dels EUA ha estat atacat per Iran. Es diu que el Gerald Ford hauria patit un incendi a la bugaderia. ¡Vés a saber! Acceptar que el vaixell ha estat encertat per míssils iranians seria demolidor per al prestigi de la superpotència militar. Hi ha altra modalitat de mentida més antiga que la picor: l'atac de falsa bandera, que provoca una reacció de l'atacat beneficiosa per a l'atacant. I finalment està la farsa neta i pelada. Dilluns, Trump digué que estava negociant amb Tehrân. Com la cosa anava bé, Trump havia decidit cinc dies de treva abans d'atacar les centrals elèctriques d'Iran. ¡Una bola! Els iranians no tenen incentius per a negociar. Cal recordar que l'inici de l'agressió dels EUA i Israel es produí enmig d'unes converses prometedores, segons al-Busaidi, mitjancer i ministre d'afers exteriors d'Oman. Les autoritats iranianes se senten traïdes i no volen tornar a caure al parany. Han negat contactes directes amb EUA. Trump amollà la bola després que Tehrân amenacés amb la destrucció de centrals elèctriques i plantes dessalinitzadores d'estats del Golf. Trump menteix més que alena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada