Des que es commemoraren els cinquanta anys de la mort de Franco, ja porte escrits diversos articles i columnes en què he recordat diferents detalls de la dictadura. També he escrit sobre la Transició. Totes les columnes s'han publicat en Levante-EMV, tant a l'edició en paper con a la digital. Fa pocs dies també he lliurat un article prou extens titulat "Records de la Transició" que apareixerà en una publicació xativina que s'està preparant. Com indica el seu títol, m'he dedicat a refrescar la memòria per a rescatar de l'oblit episodis molts dels quals vaig viure en primera persona. Supose que no tardarà a presentar-se i distribuir-se. Alguns del articles que he escrit han anat dirigits exclusivament al meu blog. (En realitat, quasi tot acaba podent-se llegir en ell.) He comprovat que la postguerra i el franquisme encara alcen molta polèmica. Des de ja fa temps, ningú no penjava comentaris en el meu diari digital. Ves per on, alguns dels textos sobre la dictadura han tingut la virtut de repescar aquell antic costum d'enviar opinions. (Evidentment, algunes estan emparades en l'anonimat i em fiquen a caure d'un burro.) Fins ara, no n'he esborrat cap.
Sóc del parer que, mentre no superen cap línia roja, s'ha de brindar als lectors l'oportunitat de llegir-les. Generalment, no entre en debats amb anònims. Però els seus comentaris em donen peu a escriure noves reflexions. Una de les crítiques més recurrents, quan rememore les accions ominoses protagonitzades per persones que militaren a favor de la dictadura franquista, és que em fique amb gent que ja no pot defendre's, perquè ha mort. Aquesta crítica ve acompanyada d'altra: que no dic res, en canvi, dels excessos que van cometre els "rojos". ¡Uf! Anem per parts. Sí he escrit sobre els crims i els excessos que es van cometre a la rereguarda republicana. Sense anar massa lluny, vaig recordar fa poc el lamentable assassinat del canonge Gonzalo Viñes. Ara bé, trobe certa incoherència quan es reclama tirar un vel sobre feixistes morts, perquè no poden defendre's, i reclamar barra lliure quan es tracta de republicans. Jo crec que la norma, igual per a tots, ha de ser només una: hem de poder ficar l'ull crític sobre tots els esdeveniments de la història recent i els seus protagonistes, sense excepcions —tant és que estiguen vius o morts.
És l'única manera d'arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Els nazis alemanys foren jutjats i condemnats, però els franquistes espanyols no. En ciutats com Xàtiva, no massa grans, furgar en la història recent és molt complicat; viuen familiars directes dels protagonistes (germans, fills, néts...) que ens trobem sovint pel carrer, en celebracions... No tots aquests descendents tenen la mateixa ideologia que els seus avantpassats. Però hi ha alguns fills i néts que no troben motius per a renegar els avis i voldrien que s'estenga una capa de silenci sobre el passat. «És que estan morts i no es poden defendre», repeteixen contínuament. Damunt tenen una basa al seu favor: els avis feixistes no foren sotmesos a cap judici de Nuremberg. Naturalment, la pretensió no té ni caps ni peus. ¿No es pot parlar de Queipo de Llano perquè està mort? ¿No es pot parlar d'un delator per culpa del qual afusellaren un innocent a Paterna? Vivim en democràcia —almenys de moment— i es pot parlar de tot. Un comentarista d'una de les meues columnes deia: «Em dona que pensar que sigues feliç inventant-te dades i insultant a gent que no es pot defendre.»
Porte molts anys escrivint articles d'opinió i he aprés una cosa molt bàsica: les dades sobre les quals opine han d'estar ben contrastades. Em puc equivocar, és clar. I quan u s'equivoca, ha de rectificar. Però em crida l'atenció la referència a la felicitat. Escriure articles d'opinió per a la premsa obeeix a emocions molt diverses. Tot depèn del tema o assumpte tractat. De vegades s'escriu des de la ràbia. En abril de 2025, vaig publicar una columna, "Iniquitat a la terra de Crist", que estava dictada per la fúria. Altres vegades és el dolor qui empenta a escriure textos com "La mort definitiva és l'oblit". Sí, també la felicitat pot inspirar una columna. Recorde, per exemple, aquesta: "Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair". Les meues reflexions sobre la dictadura naixen del compromís cívic, no de l'ànim de revenja personal. Vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil. La meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. Mai no he militat en cap partit dels que van formar part del Front Popular. Deduir que sóc feliç recordant arbitrarietats, algunes de les quals vaig patir, és certament esbarrar molt.
Sóc feliç quan recorde algun viatge plaent, una bona exposició, un magnífic sopar amb amics en Casa la Abuela... Com que vaig patir la falta absoluta de llibertat —igual que altres companys de generació—, reivindique poder parlar lliurement del que m'abellisca, sense més límit que el respecte a la realitat fàctica —partint de la base que no sempre és fàcil d'esbrinar-la. Al final, els lectors són els jutges inapel·lables. Si el diari en què col·labore no tragués trellat de les meues columnes d'opinió, m'acomiadaria en un tres i no res. En qualsevol cas, la pretensió d'estendre una capa de silenci sobre les atrocitats, les injustícies, les arbitrarietats i la manca absoluta de llibertat imperants durant la dictadura, amb l'excusa que els responsables estan morts i no poden defendre's, no ha de ser obstacle per a recordar i denunciar, perquè vivim un temps en què molta gent, jove sobretot, ignora quina cosa fou el feixisme, que retorna pertot arreu. ¿Que no s'han de remoure certes històries? Pensem en el dolor i la ràbia dels familiars de víctimes de la repressió; sovint no poden ni dur flors a les tombes de llurs parents. Mereixen justícia i conèixer la veritat.
Sóc del parer que, mentre no superen cap línia roja, s'ha de brindar als lectors l'oportunitat de llegir-les. Generalment, no entre en debats amb anònims. Però els seus comentaris em donen peu a escriure noves reflexions. Una de les crítiques més recurrents, quan rememore les accions ominoses protagonitzades per persones que militaren a favor de la dictadura franquista, és que em fique amb gent que ja no pot defendre's, perquè ha mort. Aquesta crítica ve acompanyada d'altra: que no dic res, en canvi, dels excessos que van cometre els "rojos". ¡Uf! Anem per parts. Sí he escrit sobre els crims i els excessos que es van cometre a la rereguarda republicana. Sense anar massa lluny, vaig recordar fa poc el lamentable assassinat del canonge Gonzalo Viñes. Ara bé, trobe certa incoherència quan es reclama tirar un vel sobre feixistes morts, perquè no poden defendre's, i reclamar barra lliure quan es tracta de republicans. Jo crec que la norma, igual per a tots, ha de ser només una: hem de poder ficar l'ull crític sobre tots els esdeveniments de la història recent i els seus protagonistes, sense excepcions —tant és que estiguen vius o morts.
És l'única manera d'arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Els nazis alemanys foren jutjats i condemnats, però els franquistes espanyols no. En ciutats com Xàtiva, no massa grans, furgar en la història recent és molt complicat; viuen familiars directes dels protagonistes (germans, fills, néts...) que ens trobem sovint pel carrer, en celebracions... No tots aquests descendents tenen la mateixa ideologia que els seus avantpassats. Però hi ha alguns fills i néts que no troben motius per a renegar els avis i voldrien que s'estenga una capa de silenci sobre el passat. «És que estan morts i no es poden defendre», repeteixen contínuament. Damunt tenen una basa al seu favor: els avis feixistes no foren sotmesos a cap judici de Nuremberg. Naturalment, la pretensió no té ni caps ni peus. ¿No es pot parlar de Queipo de Llano perquè està mort? ¿No es pot parlar d'un delator per culpa del qual afusellaren un innocent a Paterna? Vivim en democràcia —almenys de moment— i es pot parlar de tot. Un comentarista d'una de les meues columnes deia: «Em dona que pensar que sigues feliç inventant-te dades i insultant a gent que no es pot defendre.»
Porte molts anys escrivint articles d'opinió i he aprés una cosa molt bàsica: les dades sobre les quals opine han d'estar ben contrastades. Em puc equivocar, és clar. I quan u s'equivoca, ha de rectificar. Però em crida l'atenció la referència a la felicitat. Escriure articles d'opinió per a la premsa obeeix a emocions molt diverses. Tot depèn del tema o assumpte tractat. De vegades s'escriu des de la ràbia. En abril de 2025, vaig publicar una columna, "Iniquitat a la terra de Crist", que estava dictada per la fúria. Altres vegades és el dolor qui empenta a escriure textos com "La mort definitiva és l'oblit". Sí, també la felicitat pot inspirar una columna. Recorde, per exemple, aquesta: "Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair". Les meues reflexions sobre la dictadura naixen del compromís cívic, no de l'ànim de revenja personal. Vaig nàixer anys després d’acabada la Guerra Civil. La meua família més pròxima no hi va estar directament implicada o afectada. Mai no he militat en cap partit dels que van formar part del Front Popular. Deduir que sóc feliç recordant arbitrarietats, algunes de les quals vaig patir, és certament esbarrar molt.
Sóc feliç quan recorde algun viatge plaent, una bona exposició, un magnífic sopar amb amics en Casa la Abuela... Com que vaig patir la falta absoluta de llibertat —igual que altres companys de generació—, reivindique poder parlar lliurement del que m'abellisca, sense més límit que el respecte a la realitat fàctica —partint de la base que no sempre és fàcil d'esbrinar-la. Al final, els lectors són els jutges inapel·lables. Si el diari en què col·labore no tragués trellat de les meues columnes d'opinió, m'acomiadaria en un tres i no res. En qualsevol cas, la pretensió d'estendre una capa de silenci sobre les atrocitats, les injustícies, les arbitrarietats i la manca absoluta de llibertat imperants durant la dictadura, amb l'excusa que els responsables estan morts i no poden defendre's, no ha de ser obstacle per a recordar i denunciar, perquè vivim un temps en què molta gent, jove sobretot, ignora quina cosa fou el feixisme, que retorna pertot arreu. ¿Que no s'han de remoure certes històries? Pensem en el dolor i la ràbia dels familiars de víctimes de la repressió; sovint no poden ni dur flors a les tombes de llurs parents. Mereixen justícia i conèixer la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada