¿Són masoquistes, els gallecs?

El PP ha guanyat les eleccions gallegues. I clar, de seguida s’han produït les primeres reaccions. Segons els peperos, la victòria demostraria que els espanyols avalen les mesures d’austeritat dutes a cap pel govern de Rajoy.  Dit en altres paraules: les eleccions gallegues serien una mena de plebiscit general sobre la política econòmica del govern. Naturalment, tal afirmació és absolutament falsa. Jo, posem per cas, no he votat en cap plebiscit. ¿No era el PP qui deia que els habitants d’una comunitat autònoma no poden decidir el seu destí, ja que la sobirania nacional rau en el conjunt de tots els espanyols? Doncs, si uns pocs no poden decidir el seu destí, difícilment podran decidir el del conjunt de les Espanyes. Resulta, per tant, cridanera, i contradictòria, la pretensió merament propagandística de donar caràcter plebiscitari a unes eleccions celebrades en una petita comunitat autònoma. Ja posats, ¿per què no donem el mateix caràcter a les eleccions basques? En fi, aquesta no ha estat l’única reacció extemporània.

Entre la gent d’esquerra —entre els socialistes sobretot— triomfa la teoria que els gallecs són majoritàriament masoquistes —una manera com altra qualsevol de no dir-los directament peperos. (Els valencians també hem sentit sovint la cobla.) En realitat, els números no avalen aquestes teories. Els mecanismes i els tripijocs de la llei electoral provoquen aquests malentesos. D’acord amb l’escrutini provisional, el PP hauria tret el 45,72% dels vots. En canvi, l’alternativa socialista i nacionalista (PSG, AGE i BNG) hauria tret el 44,69%. Notem que la diferència és a penes d’un punt. Tanmateix, les enredades de la llei electoral i la desunió de l’esquerra han donat el 55% dels escons (41) al PP, i el 45% (34) a l’oposició. En qualsevol cas, queda clar que els gallecs no són majoritàriament peperos. I si analitzem les dades electorals més minuciosament, ens adonarem que només un 25% dels gallecs recolza les polítiques del PP. Perquè els percentatges que s’han esmentat adés estan calculats sobre el conjunt dels vots vàlids emesos: 1430185. (Aquesta xifra inclou els vots en blanc, però no pren en consideració les paperetes nul·les.)

Ara bé, es podrien calcular els percentatges —per pura curiositat— d’altra manera. Si sumàrem els vots emesos (incloent els nuls) i les abstencions tindríem un cens de 2300335 electors. Prenent com a referència aquesta xifra, el PP només hauria obtingut el recolzament explícit del 28,43% dels gallecs amb dret a vot. Calculant els percentatges d’aquesta manera, els triomfadors clars d’aquestes eleccions haurien estat els abstencionistes (un 36,20% dels gallecs). I encara podríem afinar més i dir que un 39,5% d’electors s’ha abstingut, ha votat en blanc o ha emès un vot nul. Naturalment, aquestes xifres no poden servir de consol a socialistes i nacionalistes; tots junts sols haurien obtingut el recolzament d’un 27,78% dels gallecs. I la cosa encara podria ser pitjor; d’acord amb les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, els ciutadans cridats a votar en aquests comicis eren 2696513 (397284 gallecs residents a l’estranger també podien participar-hi). Si traguérem percentatges sobre aquest cens, el recolzament als partits s’afonaria. I la xifra d’abstencionistes, 1228856, esdevindria tremebunda.

 

Que el PP diga, amb aquestes dades, que els electors avalen la seua política de retalls és una burla. En realitat, els populars gallecs han perdut quasi 150.000 vots respecte dels anteriors comicis autonòmics. Allò que demostren veritablement aquestes eleccions és la creixent desafecció ciutadana cap als partits polítics. Una mala notícia, perquè els partits són peça essencial per al funcionament del sistema democràtic. Però ja dic, el PP està eufòric; amb menys vots ha tret més diputats que en la legislatura anterior, gràcies sobretot a l’ensorrament dels seus adversaris. Lògicament, Rajoy es creixerà davant les protestes: «Els manifestants i els vaguistes són quatre gats. La immensa majoria dels ciutadans recolza el govern.» Se sentirà legitimat per a continuar contra vent i marea per una senda que ens aproxima inexorablement a l’abisme. Farà mal, perquè els gallecs no són majoritàriament peperos, ni els altres ciutadans tampoc. De vegades, les aparences enganyen. Esperem que les imminents eleccions catalanes traguen Rajoy del seu miratge. Això sí, l’esquerra hauria de sortir de la letargia. Altrament, la dreta arrasarà el país.