El PP ha
guanyat les eleccions gallegues. I clar, de seguida s’han produït les primeres
reaccions. Segons els peperos, la
victòria demostraria que els espanyols avalen les mesures d’austeritat dutes a
cap pel govern de Rajoy. Dit en altres
paraules: les eleccions gallegues serien una mena de plebiscit general sobre la
política econòmica del govern. Naturalment, tal afirmació és absolutament falsa.
Jo, posem per cas, no he votat en cap plebiscit. ¿No era el PP qui deia que els
habitants d’una comunitat autònoma no poden decidir el seu destí, ja que la
sobirania nacional rau en el conjunt de tots els espanyols? Doncs, si uns pocs no
poden decidir el seu destí, difícilment podran decidir el del conjunt de les
Espanyes. Resulta, per tant, cridanera, i contradictòria, la pretensió merament
propagandística de donar caràcter plebiscitari a unes eleccions celebrades en
una petita comunitat autònoma. Ja posats, ¿per què no donem el mateix caràcter
a les eleccions basques? En fi, aquesta no ha estat l’única reacció
extemporània.
Entre la gent
d’esquerra —entre els socialistes sobretot— triomfa la teoria que els gallecs
són majoritàriament masoquistes —una manera com altra qualsevol de no dir-los
directament peperos. (Els valencians també
hem sentit sovint la cobla.) En realitat, els números no avalen aquestes teories.
Els mecanismes i els tripijocs de la llei electoral provoquen aquests
malentesos. D’acord amb l’escrutini provisional, el PP hauria tret el 45,72%
dels vots. En canvi, l’alternativa socialista i nacionalista (PSG, AGE i BNG)
hauria tret el 44,69%. Notem que la diferència és a penes d’un punt. Tanmateix,
les enredades de la llei electoral i la desunió de l’esquerra han donat el 55%
dels escons (41) al PP, i el 45% (34) a l’oposició. En qualsevol cas, queda
clar que els gallecs no són majoritàriament peperos.
I si analitzem les dades electorals més minuciosament, ens adonarem que només un
25% dels gallecs recolza les polítiques del PP. Perquè els percentatges que s’han
esmentat adés estan calculats sobre el conjunt dels vots vàlids emesos: 1430185.
(Aquesta xifra inclou els vots en blanc, però no pren en consideració les paperetes
nul·les.)
Ara bé, es
podrien calcular els percentatges —per pura curiositat— d’altra manera. Si sumàrem
els vots emesos (incloent els nuls) i les abstencions tindríem un cens de 2300335
electors. Prenent com a referència aquesta xifra, el PP només hauria obtingut
el recolzament explícit del 28,43% dels gallecs amb dret a vot. Calculant els
percentatges d’aquesta manera, els triomfadors clars d’aquestes eleccions haurien
estat els abstencionistes (un 36,20% dels gallecs). I encara podríem afinar més
i dir que un 39,5% d’electors s’ha abstingut, ha votat en blanc o ha emès un
vot nul. Naturalment, aquestes xifres no poden servir de consol a socialistes i
nacionalistes; tots junts sols haurien obtingut el recolzament d’un 27,78% dels
gallecs. I la cosa encara podria ser pitjor; d’acord amb les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, els ciutadans cridats a votar en aquests comicis eren
2696513 (397284 gallecs residents a l’estranger també podien participar-hi).
Si traguérem percentatges sobre aquest cens, el recolzament als partits s’afonaria.
I la xifra d’abstencionistes, 1228856, esdevindria tremebunda.
Que el PP diga, amb aquestes dades, que els
electors avalen la seua política de retalls és una burla. En realitat, els
populars gallecs han perdut quasi 150.000 vots respecte dels anteriors comicis
autonòmics. Allò que demostren veritablement aquestes eleccions és la creixent
desafecció ciutadana cap als partits polítics. Una mala notícia, perquè els
partits són peça essencial per al funcionament del sistema democràtic. Però ja
dic, el PP està eufòric; amb menys vots ha tret més diputats que en la
legislatura anterior, gràcies sobretot a l’ensorrament dels seus adversaris. Lògicament,
Rajoy es creixerà davant les protestes: «Els manifestants i els vaguistes són
quatre gats. La immensa majoria dels ciutadans recolza el govern.» Se sentirà
legitimat per a continuar contra vent i marea per una senda que ens aproxima inexorablement a l’abisme. Farà mal, perquè els gallecs no són majoritàriament peperos, ni els altres ciutadans tampoc. De vegades, les aparences enganyen. Esperem que les
imminents eleccions catalanes traguen Rajoy del seu miratge. Això sí, l’esquerra
hauria de sortir de la letargia. Altrament, la dreta arrasarà el país.
2 comentaris:
Trobe que cal diferenciar el que el PP diu públicament -habitualment és la reproducció d'un argumentari elaborat de manera calculada- i el que pensen de veritat. Crec que ells saben massa bé que la major part del poble està en contra de la seua política, més enllà que això es veja reflectit o no en l'aritmètica parlamentària.
A Galícia, el PP ha perdut 135.000 vots, xifra gens menyspreable. I, a més a més, parlem d'un territori peculiar on la dreta ha governat de manera implacable quasi sempre com no ho ha fet a altres llocs. Amb dues úniques excepcions: 1987-1989 (amb moció de censura) i 2005-2009 (amb el Prestige i la Guerra d'Iraq de fons... i per poquíssima diferència).
A banda de tot això, trobe que la desafecció que comentes s'està donant bàsicament cap al PSOE. El PP pateix un fort desgast, però més lent. I pugen els partits a l'esquerra del PSOE. Estem apropant-nos a un panorama a la grega. I no és casualitat.
Salut!
Vicent, substancialment estic d'acord amb tu. Jo mateix dic al meu post que les pretensions del PP són merament propagandístiques. També pense que el PSOE pateix un veritable cataclisme.
En tot cas, només faria una matisació: encara som lluny del panorama grec. És cert que el desgat del PSOE està afavorint les formacions situades a la seua esquerra, però no s'albira —de moment— cap partit d'extrema dreta.
En canvi, s'hauria de considerar el probable ascens d'una força jacobina, UPD.
Publica un comentari a l'entrada