dijous, 29 d’abril de 2021

Sobres amb bales

Madrid continua acaparant tota l'actualitat política. Més enllà de Somosierra, Estremera, Aranjuez o San Martín de Valdeiglesias no sembla existir res. Pel que es veu, l'Estat és només la Comunitat de Madrid. La campanya per a les eleccions autonòmiques del pròxim dia 4 ho absorbeix tot. En realitat, més que campanya, es desenvolupa una anticampanya. Debats i altres actes propis del període preelectoral van esclatar el dia 23. I costa d'analitzar allò que està passant d'una manera assenyada i que no entre en contradicció amb dos dels pilars bàsics en què recolza la forma democràtica d'organització social: no cap l'equidistància entre democràcia i feixisme, i s'ha de condemnar qualsevol violència sense excepcions. Com tothom ja sap, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i el secretari general d'UP, Pablo Iglesias, havien rebut sengles sobres amb escrits amenaçadors anònims i unes bales que se solien utilitzar amb armes militars d'assalt. No havien sigut detectats pels serveis de seguretat de Correus. Això planteja la primera pregunta: ¿Van passar inadvertits realment?

Els destinataris de les amenaces —Pablo Iglesias podria haver optat per comunicar els fets només a la policia— van denunciar públicament les amenaces. L'endemà, al debat organitzat per una cadena de ràdio, el líder d'UP volgué també que Rocío Monasterio condemnés l'enviament dels sobres. És sabuda l'actitud de la candidata de Vox. Afirmà que aquest assumpte era un muntatge de l'esquerra, es dedicà a provocar i li digué al cap d'UP: Señor Iglesias, levántese y lárguese de una vez. També es va riure de la moderadora, a qui va dir que era una activista. I ací comença la part més delicada de la meua reflexió. ¿Va fer bé Iglesias d'alçar-se i marxar? Jo crec que tenia altres opcions millors. Per descomptat, jo no me n'hagués anat si la brètola d'ultradreta m'hagués dit lárgate. Li hagués contestat: Lárgate tú, impresentable. De fet, Monasterio amollà després als seus: Prometimos que lo tiraríamos y hemos cumplido. Ja sé que, possiblement, m'aparte de l'opinió de l'esquerra sobre l'esdeveniment. Però vaig trobar lleig allò que passà després: UP va retraure als candidats de PSOE i Más Madrid que no hagueren marxat també immediatament.

Hi ha una part de veritat en aquest retret; si no estava Díaz Ayuso, no hi havia res a debatre amb la bergant de Vox —els demòcrates no tenen res a parlar amb el neofeixisme. Però això ja se sabia abans d'acudir a la cadena de ràdio. ¿Per què no havien pactat una estratègia conjunta? És que jo al·lucine. I finalment està la reflexió sobre els sobres amb bales. Evidentment, denunciar públicament les amenaces de mort tenia vàries utilitats. La primera és advertir del perill en què es troben alguns polítics d'esquerra. Recordem que la diputada laborista britànica Jo Cox fou assassinada quan sortia d'un acte sobre el Brexit després d'haver rebut nombroses amenaces. La denúncia pública també ficava molta pressió en el PP; el descontrol de Vox i els sobres amenaçadors poden mobilitzar l'electorat d'esquerres i fulminar les perspectives d'una majoria absoluta de les forces reaccionàries. Per tant, cabia esperar que les dretes havien de fer alguna cosa —i ràpida— per a deixar fora de l'anticampanya tant les bales com una navalla amb taques roges que havia rebut Reyes Maroto, ministra d'Indústria, Comerç i Turisme. De fet, han posat mans a l'obra aviat.

Volen llevar importància al sobre rebut per la ministra perquè l'ha enviat un desequilibrat mental. No hauríem d'oblidar que el procediment sol ser sempre el mateix: un polític extremista posa la diana i un fanàtic —o un desequilibrat, o una barreja d'ambdues coses— executa la feina. Es diu també que UP promou la violència, perquè anima a fer escraches i a llançar pedres contra líders de Vox. Aquesta acusació és completament falsa. I un escrache no admet comparació amb la veritable violència; les protestes ciutadanes i les amenaces de mort són coses ben distintes. Però reprenguem el fil. La dreta havia de fer aviat alguna cosa. ¿Quina era la més fàcil? ¡Començar a repartir sobres amb munició a tort i a dret! I, efectivament, mentre escric aquest text ja se n'han enviat un segon a Iglesias, detectat a l'estafeta de Vallecas, un a Isabel Díaz Ayuso, interceptat als serveis de Correus de Sant Cugat del Vallés i un a Rodríguez Zapatero. ¿Cal condemnar-los tots? Sí, clar. Però Díaz Ayuso ja està dient que el problema afecta tothom i que se li hauria de restar importància per a evitar que apareguen imitadors. La dreta intenta banalitzar i llançar balons fora.

A mi, ningú no em lleva del cap que els tres primers sobres eren els autèntics, emparentats amb el xat dels militars que volien afusellar vint-i-sis milions de ciutadans o amb el personatge que disparava en una galeria de tir contra fotos de polítics d'esquerra. ¿Els altres sobres? ¡Tinta de calamar! Algú em dirà: «Fas trampa. ¿Si les bales van contra uns, violència, però si van contra altres, muntatge?» Naturalment, no puc saber amb certitud on està la veritat. Si la policia —espere que no siga la denominada "policia patriòtica"— investiga les amenaces i troba els autors, sabrem què s'amaga darrere les bales. Dubte que ho aconseguisca. Mentre, la reflexió personal de cadascú és lliure. Sé que un demòcrata està obligat a condemnar la violència sense excepcions. D'acord. Però cal recordar que algun partit d'esquerra no ha condemnat sempre totes les violències —la policial desproporcionada, posem per cas. I nombrosos mitjans de comunicació, tampoc. Això ha donat peu a acusacions infundades contra qui sí ho ha fet, o contra qui ha tractat d'explicar la reacció irada del jovent a sentències injustes, que són una modalitat de violència institucional.

En fi, en política, les anàlisis simplistes —el blanc i negre sense matisos— no em convencen un pèl. No volia parlar de Madrid, perquè n'estic fart. Però he caigut finalment a la temptació. Sort que ja queda poc per al dia 4. ¿Quines repercussions tindran els anònims amenaçadors, les bales i la navalla? Ves a saber. Davant d'esdeveniments embrollats, allò més adequat és fer-se una pregunta: ¿açò qui perjudica o qui beneficia? En aquest cas, però, la resposta pot embolicar encara més la troca. En definitiva, dimarts per la nit, coneixerem la resposta als interrogants. A hores d'ara, les probabilitats que el neofeixisme governe l'única entitat estatal que sembla existir a la pell de brau són molt altes. I després de les eleccions, continuarà parlant-se de Madrid, aqueix lloc on la vida és molt apassionant, perquè pots seure en una terrassa per a prendre una cervesa ben fresqueta després d'un dia de patiment o de treball dur, o l'espai geogràfic on es pot canviar de cap i de parella tranquil·lament, perquè mai no trobaràs l'ex pel carrer. ¿Qui pensa en amenaces de mort, pobresa o injustícia? Els madrilenys trumpistes, no. ¡Quin malson viure a la perifèria! Clar que sí.