La procònsol es cobreix de glòria

Una manifestació de funcionaris (de metges, infermers, professors) no suposa una amenaça imminent per al govern de torn. Els manifestants són, en la seua immensa majoria, gent de classe mitjana, burgesia circumspecta que no promourà desordres, ni trencarà aparadors, ni bolcarà contenidors, ni llançarà llombardes a la policia... Són gent acomodada a qui fa vergonya entrar emmanillada al furgó policial, passar la nit al calabós, comparèixer davant del jutge... Un metge o un professor de secundària creu que té molt a perdre en un aldarull: la seua posició social, part dels seus emoluments, un càrrec directiu... La por té efectes paralitzants.

Una manifestació d’adolescents té, en canvi, conseqüències imprevisibles. L’adolescència és, ja se sap, l’edat de la inconsciència, l’època de la vida en què les hormones estan disparades. Un grup de metges o professors s’ho pensarà dues vegades abans de tallar l’avinguda Marqués de Sotelo o el carrer Xàtiva; un grup d’adolescents, gens ni miqueta. Dijous passat, la delegada del govern, Paula Sánchez de León i Guardiola, una absoluta incompetent, cridà el general Custer i el Setè de Cavalleria, i els ordenà de carregar contra els sioux, un  grup de xiquets que havien tallat la via pública, davant de l’IES Lluís Vives, per a protestar contra els retalls de la Generalitat. ¿Perdé la calma la senyora Sánchez de León o seguia un pla premeditat?

No sé. En qualsevol cas, convertí el centre de València en una mena de Little Big Horn. I si allò que pretenia era acoquinar els menors, aconseguí justament el contrari: els joves, en veure’s tractats de manera arbitrària i violenta, han augmentant la intensitat de les seues protestes. La policia podria haver abordat l’assumpte de manera proporcionada: retenir els menors més bel·licosos, amonestar-los, cridar els seus pares... En comptes d’això, els agents han optat per la violència exagerada: càrregues contra l’enemic, pilotes de goma, colps, ferits, detinguts... Ahir, alguns vianants que passaven per l’indret també van rebre de valent.

I clar, una possibilitat que el govern veia llunyana —la revolta juvenil— comença a prendre cos. Proliferen les manifestacions de joves en moltes ciutats: Madrid, Barcelona... El hashtag de twitter #primaveravalenciana ha esdevingut trending topic mundial. A poc a poc es van afegint a la protesta els estudiants universitaris, els xicots de la cresta, alguns pares i mares indignats, professors, gent del moviment 15-M... Allò que difícilment podien haver aconseguit els pares de família estan a punt d’aconseguir-ho els seus fills: posar nerviosos els guardians del sistema. Ruiz-Gallardón, posem per cas, ja ha sortit en defensa de la democràcia, del pacífic ús de la llibertat d’expressió, del reprotxe penal als esvalotadors —amb independència de la seua edat.

Quan finalitzaven el seu mandat, els cònsols romans marxaven a un retir daurat: solien ser designats procònsols en una província on podien exercir durant un temps, de forma tranquil·la, el seu imperium. Ignore si la delegada del govern pensaria que el seu proconsolat anava a estar lliure d’ensurts. (Algun temor devia albergar; fa pocs dies, parlava de prevenir els conflictes a la via pública.) En qualsevol cas, s’ha cobert de glòria reprimint les protestes estudiantils. Tothom demana la seua dimissió, però jo no tinc tan clar que haja de cessar en el seu càrrec. Si finalment aconseguís traure del sopor el nostre jovent, se li haurien de tributar els mateixos honors que el poble romà concedia als procònsols quan havien aconseguit alguna victòria als límits remots de l’imperi.