Si es repassen els dogmes de
les diferents confessions, podem arribar a la conclusió que la religió té poc
d’universal. Però els experiments han fet brollar una capa subjacent més
simple. Per exemple, uns psicòlegs van contar a grups de voluntaris una
història en què Déu atenia cinc problemes alhora. Els creients de qualsevol
confessió monoteista acceptaren la narració amb naturalitat; Déu té, segons
ells, poders cognitius il·limitats. Però si se’ls demanava recordar la història
una estona després, quasi tots contaven que Déu atenia els cinc problemes un
darrere l’altre: el seu subconscient havia humanitzat l’omnipotent Déu de la
doctrina. Les recents investigacions en psicologia cognitiva, neurobiologia i
antropologia cultural han revelat que la majoria dels creients, sense importar
el seu culte, té interioritzat un model extremadament antropocèntric de Déu. No
sols posseeix figura humana, sinó que utilitza els mateixos processos de
percepció, raonament i motivació que les persones. Les creences explícites
sobre la divinitat són molt distintes entre religions, però els supòsits tàcits
són quasi idèntics per a la majoria de persones. La característica central de
qualsevol religió és un nucli de creences sobre actants no físics. Aquesta mena de “percepcions sobrenaturals” —que
també apareix en la fantasia, els somnis i les supersticions— està molt
condicionada pel nostre coneixement del món real. D’acord amb aquest
coneixement, un esperit seria una classe especial de persona, capaç de
travessar parets. Déu comparteix, doncs, moltes limitacions humanes dins el cap
dels creients. Les creences subconscients de la gent religiosa de qualsevol
credo són extraordinàriament semblants: els actants sobrenaturals exerceixen
una vigilància permanent sobre el comportament moral de la persona, amb accés
instantani als seus pensaments i als seus desitjos més íntims. Els creients de
qualsevol culte també alberguen creences sobre l’existència i les propietats
d’aqueixos ens sobrenaturals, i solen guardar símbols o amulets que els
representen, i celebrar rituals en el seu nom. Cada grup social sol atribuir a
aqueixos ens el seu sistema moral, i la seua pròpia cohesió social. Els
científics cognitius han reunit moltes evidències que proven com aquesta
espècie de religió natural sorgeix de qualitats humanes universals —com la
capacitat per a simular relacions amb personatges ficticis— que no són
específiques de l’experiència religiosa, sinó conseqüència de tenir el cervell
més desenvolupat i les estructures socials més complexes i estables que les
evolucionades en cap espècie animal del planeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada