Ni blanc ni negre

Dies enrere, vaig escriure unes notes provisionals sobre la inauguració del nou museu xativí instal·lat a l’antiga Casa de l’Ensenyança. En realitat, reflexionava únicament sobre les circumstàncies que havien voltat l’obertura del nou espai expositiu. Destacava la importància de comptar amb un dels museus més importants del país i acabava amb aquesta frase: «Quant al contingut del nou espai, ja en parlarem altre dia.» Doncs bé, ja han passat cinc setmanes i he tingut temps de reflexionar sobre l’assumpte i d’escoltar moltes opinions autoritzades. En aquestes mateixes planes, el passat 12 de març, José Ángel Artetxe publicava una columna titulada “El nuevo viejo museo de Xàtiva”, enunciat ben il·lustratiu de la tesi que sustenta l’autor. Artetxe denuncia, posem per cas, la manca de projectes museològic i museogràfic, i condemna a presó, irònicament, els autors de l’obsolescència museística programada.

Convindrà explicar als no entesos què signifiquen aquests termes. La museologia analitza els diferents elements d’un museu: la col·lecció, l’edifici que l’ha d’albergar, el públic a què es vol arribar, la planificació d’activitats —culturals, didàctiques—, els serveis complementaris... La museografia, en canvi, es refereix al funcionament concret del museu: la concepció i l'organització de les exposicions —permanent i temporals—, la disposició física dels objectes exposats, aspectes tècnics com els elements arquitectònics adients per a la seua presentació i la il·luminació, la senyalització del recorregut, els grafismes, els panells informatius, els audiovisuals, els catàlegs, els díptics... ¿No tenen, els responsables de l’Almodí xativí, criteris museològic i museogràfic? Vaja vostè a saber. No tenir criteris és cosa distinta de tenir-los equivocats. També és possible que els tècnics s’hagen vist mediatitzats pels polítics.

Des de fa temps, la nostra ciutat arrossega un problema ben evident: l’excessiu intervencionisme de l’alcalde en assumptes sobre els quals no té ni idea. Certes coses s’haurien d’encomanar als especialistes en la matèria, bé que aquests també és poden equivocar, naturalment. Jo trobe que, des de tots els punts de vista, el disseny de la col·lecció i la seua organització són manifestament millorables. Les peces borgianes, posem per cas, estan pèssimament exposades, en un passadís estret amb una sortida d’emergència que trenca la coherència del conjunt. L’altura de les claus de volta medievals escapa a qualsevol escala raonable. Tampoc no s’entén per què no s’han desdoblat clarament totes les col·leccions municipals en dos museus, un arqueològic i altre dedicat a les arts. El peiró medieval, la creu de camí del segle XIV, no hauria d’haver sortit de l’anterior emplaçament.

Hi ha, per últim, un assumpte molt difícil d’abordar. Hom ha decidit de col·locar obres d’artistes locals que, des de la crítica coherent, podríem titllar d’adotzenades. Si aquests artistes encara estan vius, la sospita de favoritisme o influència política és difícil d’eludir. Jo crec que certes obres haurien d’estar tancades al magatzem del museu. El temps dirà si cal traure-les o no. ¿És suficient, tot açò, per a dir, com Artetxe, que la Casa de l’Ensenyança és la cambra de la iaia? Jo no diria tant. En aquests moments de crisi, Xàtiva no pot aspirar a una institució museística avantguardista. Les ciutats mitjanes tenen els museus que tenen. Jo n’he vist alguns: els d’Antequera, Oviedo (que projecta una ampliació), Zamora... Molts d’ells ocupen edificis històrics —gòtics, renaixentistes, barrocs— als quals s’ha de donar utilitat. D’altra banda, els tresors artístics locals han d’estar a l’abast del públic.

En definitiva, les coses no solen ser blanques o negres. Els temps actuals no són propicis per a la creació de grans contenidors, ni per a l’adquisició d’obres cares de mestres antics o actuals. De fet, espais expositius més coherents que el nostre, com el Museu d'Art Contemporani Esteban Vicente de Segòvia o el Chillida Leku de Donostia, travessen per dificultats. És evident que un bon museu hauria de tenir obres de màxima qualitat, en dipòsit o adquirides. ¿Es pot permetre això, la nostra ciutat? És clar que no. Per tant, la inauguració del nou museu, o mausoleu —que cadascú jutge—, no hauria de ser criticada amb severitat. Malgrat evidents desencerts, és una instal·lació cultural digna. La seua concepció i la seua organització són reversibles. Altres polítics distints dels actuals i una conjuntura econòmica més favorable podran corregir els errors detectats.

 

(publicat a Levante-EMV, el 04/04/2015)