Ahir per la nit es va presentar a la Casa de Cultura una nova publicació del professor emèrit Vicent Torregrosa Barberà,
República, Guerra Civil i educació. Xàtiva 1931-1939, que analitza el panorama
educatiu xativí durant la dècada dels anys trenta del segle XX, un dels
períodes més convulsos i creatius de l’Espanya d’aqueix segle. És l’època de la Segona
República i la subsegüent Guerra Civil que interrompé molts projectes de
modernització del país en un clima cada vegada més radicalitzat i en un context
internacional poc favorable a les experiències innovadores. Les polítiques
educatives avançades i progressistes enllestides pels governs republicans influïren en
l’esperit regenerador de les forces polítiques de Xàtiva, especialment en els
partits republicans i socialistes, i en algunes de les seues personalitats locals més reeixides:
José Tudela, Isidre Escandell...
Aquell esperit va permetre de posar en marxa,
des dels primers mesos d’accés al govern municipal, un seguit d’iniciatives
conduents a la millora de les infraestructures educatives, amb creació de nous
centres acadèmics o conversió d’altres religiosos en laics, aplicant la llei de
congregacions religioses del govern de Manuel Azaña. La guerra obligà a
continuar aquesta tasca, ampliant-la a la infància que fugia de la violència
bèl·lica, dels fronts i dels bombardejos de l’aviació feixista, i es traslladava a la rereguarda
republicana. Així van nàixer unes polítiques i un moviment impulsats des del
govern central, amb l’ajut inestimable de les autoritats locals, de protecció a la
infància i de creació de colònies escolars repartides per tot el territori que
controlava la República.
El professor Vicent Torregrossa tracta uns
temes als quals ha dedicat una dilatada trajectòria com a investigador.
Trajectòria que culmina amb les recents publicacions d’Un model formatiu
d’elits. Estatutos para el Seminario Patriótico de Educación de la ciudad de
San Felipe, 1799 (2010), Renovació Pedagògica i Formació del professorat al
País Valencià. Breu aproximació històrica 1975-1995 (2012) i Reformisme
il·lustrat, liberalisme i model educatiu. Xàtiva, 1788-1833 (2014). El llibre
que presenta ara s’estructura en tres grans blocs. Arranca amb una breu descripció
històrica i geogràfica, i amb els primers passos del consistori xativí en
matèria educativa, un cop proclamada la República. L’informe de la Comissió
Municipal d’Instrucció Pública de l’11 de maig de 1931 esdevé la primera fita.
Formaven part d'aquesta comissió republicans tan destacats com Ramón Martínez Calatayud i
José Fabra Torres, a més d'altres cinc membres dels partits que governaven la ciutat.
Per al mayor desarrollo cultural de la
población, contribuyendo de consuno a la generosa obra de la República, la
comissió es marcà tres objectius: millorar l’atenció a l’alumnat de Primària
—amb més dotació de mestres, construcció de nous centres i escolarització plena—; crear
un institut per a democratitzar l’accés en aquesta etapa educativa; crear una
escola d’arts i oficis per a la formació professional de la classe obrera. Al
fil d’aquestes tres línies d’acció, l’autor desgrana amb nombrosa informació
documental i estadística, sobretot de l’arxiu municipal, totes les actuacions
de l’Ajuntament: millora de l’escolarització primària mitjançant l’ampliació
d’escoles (vint-i-dos el curs 1932-33, que arribaren a trenta-cinc en plena
guerra civil, l’any 1937), construcció del nou col·legi Attilio Bruschetti
(inaugurat el 15 de maig de 1935), aconseguiment de l’Institut Nacional el curs
1933-1934, instal·lat primer al convent de Sant Francesc i després a la Casa
de l'Ensenyança, a partir d’un preexistent Colegio Simarro, i creació d’una Escola
Elemental de Treball i una Escola d’Arts i Oficis, primer intent de comptar amb
un centre de formació professional que no es concretaria fins a 1943, en plena
postguerra.
L’última part del llibre està dedicada a les colònies escolars creades durant la guerra
civil, quan Xàtiva, convertida en ciutat de rereguarda, acollí refugiats i
xiquets evacuats de zones de guerra. Allò que l’autor anomena “espais de
solidaritat amb la infància” foren improvisats centres d’ensenyament, treball i
protecció de la infància evacuada que es repartiren per tot el territori
valencià. Dels tres dependents de Xàtiva (el de Bellús, el d'"El Palomar", finca situada als peus del Puig, i el de “Ca Sento el Gros”), va destacar el creat al Balneari
de Bellús, tant pel nombre de xiquets acollits com per la praxi educativa
posada en marxa sota la direcció de la mestra María Muñoz i, després de la
destitució d’aquesta per raons polítiques, en abril de 1938 (era “desafecta a
la República”), per Fermín Corredor.
"El Palomar", finca situada als peus
del Puig que acollí una colònia infantil
L’autor analitza l’evolució d’aquestes
experiències educatives “no formals” inspirades en les colònies estiuenques
creades per la Institución Libre de Enseñanza i les Misiones Pedagógicas de
Bartolomé J. Cossío, en el primer terç del segle XX. Amb documentació nombrosa
i inèdita procedent de diversos arxius, i imatges de gran interès (fotografies,
cartells o dibuixos infantils), el professor Torregrossa ens explica el procés
de creació i funcionament de les colònies, i els problemes que hi van patir
mestres i alumnes; analitza la tasca docent de la inspectora visitadora Justa
Freire; documenta la funció directiva de María Muñoz i els seus problemes amb
el Comité i la inspecció. S’exposen amb rigor la forma de finançament i les
experiències educatives o productives posades en marxa. Es mostra com el model
“soviètic” de Bellús serví d’inspiració a Justa Freire i el mestre Àngel Llorca
per a dissenyar el model de colònia escolar. (Les colònies estiuenques passaren
a ser permanents en un marc d’ensenyament no formal.)
A Bellús es va viure una
forma radical d’experimentar l’educació, en què el compromís social i polític
es barrejà amb la transmissió de valors basats en l’ideal revolucionari, la
fraternitat universal, la salut i la simbiosi amb l’entorn i la naturalesa.
L’estil narratiu del professor Torregrosa fa comprensibles els problemes i les
mesures encaminades a posar en marxa un projecte educatiu d’emancipació social
i, alhora, de socors a les necessitats bàsiques dels xiquets refugiats a les
colònies dependents del Comité Revolucionari Unificat, primer, i del Consell
Municipal de Xàtiva, des de gener de 1937 fins a l’acabament de la guerra en
març de 1939. La investigació del professor Torregrosa projecta llum en una
part fosca, fins fa poc, de la nostra història recent. En definitiva, l’obra és
ben interessant.
(publicat a Levante-EMV, el 22/04/2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada