Hi hagué un temps en què jo pensava que el finançament de Hamàs per part del Mossad només havia pretès un objectiu, fer la guitza a l'OLP del desaparegut Yasir Arafat. També pensava que ni Hamàs ni Israel podien esperar una victòria o una derrota absoluta. Només aspirarien, de cara a firmar treves successives, a modificar la situació del conflicte de la millor manera possible en cada moment, és a dir, de la manera més avantatjosa per als seus interessos respectius. Estava equivocat. El finançament inicial de Hamàs tenia, des del punt de vista de la dreta israeliana, un objectiu més important, comptar amb l'excusa perfecta per a desencadenar l'aniquilació dels palestins. També em vaig equivocar en la segona apreciació; Israel té capacitat destructiva de sobres per a no deixar cap petjada de la insurgència palestina, és a dir, pot infligir una derrota absoluta a les milícies palestines. A més a més, jo calculava que els països àrabs circumdants mostrarien la seua solidaritat amb els palestins si l'estat hebreu intentava una neteja ètnica a la Franja de Gaza i Cisjordània, la qual cosa podia suposar un fre per a les intencions israelianes. ¡Cras error! Només els houthis de Iemen han reaccionat. (La milícia libanesa d'Hezbol·là està desactivada i Síria també.) Els governs dels grans països àrabs —especialment Egipte i Aràbia Saudita— semblen muts. Una barreja de por i d'interessos econòmics i estratègics els té tenallats. Fins i tot, hi ha països majoritàriament musulmans, com ara Indonèsia, que semblen donar suport a Israel. Es dóna, per tant, una gran paradoxa: milions de ciutadans de països occidentals protesten contra el genocidi a Gaza mentre els mandataris de molts països musulmans semblen estar pesant figues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada