Donald Trump s'ha tret de la mànega un pla de pau per a Palestina. ¿L'ha negociat amb algú? Sí, amb els seus pebrots. ¡Ni Nacions Unides, ni l'opinió d'una de les parts a les quals va dirigit, ni la possibilitat d'introduir-hi modificacions, ni res! Sabedor que ostenta un poder imperial planetari —relatiu, perquè li està sorgint algun contrapoder—, Trump ha dissenyat un pla amb més forats que un formatge suís. No obliga Israel a obeir les múltiples resolucions de Nacions Unides que ha incomplit i el dret internacional humanitari, ni penalitza l'acció genocida. Donald Trump diu que Netanyahu accepta el pla. ¡Lògic! Sap que Hamàs difícilment s'hi avindrà, perquè implica la seua rendició i l'absoluta desmilitarització de tota la Franja de Gaza. En canvi, Israel només es comprometria a retirar les seues forces armades fins a una línia per determinar i sense calendari precís de retirada. Si Hamàs no accepta açò, els militars israelians tindran les mans lliures per a continuar la massacre de civils desarmats —«per a completar el treball», diu el primer ministre. El govern d'Israel té molts incentius per a acceptar el pla, perquè guanya en qualsevol escenari.
De tota manera, no està gens clar que els socis de Netanyahu, una colla d'ultres, accepten el full de ruta de Trump, perquè suposa la renúncia a annexionar-se els territoris de Gaza i Cisjordània, objectiu que veuen a tocar. Precisament, evitar l'annexió i poder salvar la pell són els dos únics i teòrics incentius de Hamàs —teòrics, perquè queden a mercè dels EUA i els sionistes, que tenen una llarga experiència en incompliment d'acords. El pla contempla la constitució d'un organisme internacional denominat “Junta de Pau”, presidit pel mateix Donald Trump, que governarà Gaza fins que es cree un govern autònom de tecnòcrates palestins sense presència de Hamàs. (No es fixa la data per a la creació d'aquest govern.) Tony Blair, amic dels sionistes, formarà part de la Junta de Pau —serà una mena de virrei, un delegat de l'emperador. És difícil d'entendre que no s'haja elegit un mandatari musulmà —l'emir de Qatar, per exemple. Tot s'ha dissenyat sense conèixer l'opinió dels afectats, que s'ho troben tot ja amanit. El refrany valencià diu: «Qui pren fiat no tria.» La comunitat internacional també ha quedat completament al marge del pla de pau.
Resulta sarcàstic que l'ex primer ministre del Regne Unit, la potència que va crear el merder d'orient pròxim, jugue un paper preponderant en la hipotètica solució del drama de Gaza. Allò més positiu del full de ruta de Trump és que podria obrir, si es porta a cap, un període indefinit de cessament de la matança indiscriminada de civils palestins. També hi hauria alliberament de captius: ostatges israelians en mans de Hamàs a canvi de nombrosos palestins tancats en presons israelianes, inclosos menors d'edat. La resta del futur de Palestina (com les al·lusions vagues a un estat viable) roman en una nebulosa. Ni es concreta com es reconstruirà el territori devastat, ni es diu com serà atesa la població mentre es realitze la tasca de reconstrucció, ni es garanteix el respecte als títols de propietat de terres i habitatges... Altra incògnita és saber quines empreses es beneficiaran de la reconstrucció. Hom pot sospitar que les immobiliàries de Trump i els seus amics s'enduran el pastís. Al final, si uns i altres accepten, l'enorme matança d'innocents haurà servit perquè uns quants desaprensius s'enriquisquen. Això sí, el pla li sembla acceptable a Pedro Sánchez.
De tota manera, no està gens clar que els socis de Netanyahu, una colla d'ultres, accepten el full de ruta de Trump, perquè suposa la renúncia a annexionar-se els territoris de Gaza i Cisjordània, objectiu que veuen a tocar. Precisament, evitar l'annexió i poder salvar la pell són els dos únics i teòrics incentius de Hamàs —teòrics, perquè queden a mercè dels EUA i els sionistes, que tenen una llarga experiència en incompliment d'acords. El pla contempla la constitució d'un organisme internacional denominat “Junta de Pau”, presidit pel mateix Donald Trump, que governarà Gaza fins que es cree un govern autònom de tecnòcrates palestins sense presència de Hamàs. (No es fixa la data per a la creació d'aquest govern.) Tony Blair, amic dels sionistes, formarà part de la Junta de Pau —serà una mena de virrei, un delegat de l'emperador. És difícil d'entendre que no s'haja elegit un mandatari musulmà —l'emir de Qatar, per exemple. Tot s'ha dissenyat sense conèixer l'opinió dels afectats, que s'ho troben tot ja amanit. El refrany valencià diu: «Qui pren fiat no tria.» La comunitat internacional també ha quedat completament al marge del pla de pau.
Resulta sarcàstic que l'ex primer ministre del Regne Unit, la potència que va crear el merder d'orient pròxim, jugue un paper preponderant en la hipotètica solució del drama de Gaza. Allò més positiu del full de ruta de Trump és que podria obrir, si es porta a cap, un període indefinit de cessament de la matança indiscriminada de civils palestins. També hi hauria alliberament de captius: ostatges israelians en mans de Hamàs a canvi de nombrosos palestins tancats en presons israelianes, inclosos menors d'edat. La resta del futur de Palestina (com les al·lusions vagues a un estat viable) roman en una nebulosa. Ni es concreta com es reconstruirà el territori devastat, ni es diu com serà atesa la població mentre es realitze la tasca de reconstrucció, ni es garanteix el respecte als títols de propietat de terres i habitatges... Altra incògnita és saber quines empreses es beneficiaran de la reconstrucció. Hom pot sospitar que les immobiliàries de Trump i els seus amics s'enduran el pastís. Al final, si uns i altres accepten, l'enorme matança d'innocents haurà servit perquè uns quants desaprensius s'enriquisquen. Això sí, el pla li sembla acceptable a Pedro Sánchez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada