dimecres, 26 d’abril del 2017

L'aigua en èpoques romana i islàmica

La remor de l'aigua, que es percep pertot, és un dels elements més característics de Xàtiva, denominada aviat “ciutat de les mil fonts” (així ho confirmen diferents testimonis). Bé que puga semblar hiperbòlica, aquesta denominació podria ajustar-se prou a la realitat. Ventura Pascual afirma, en la seua obra El turista en Játiva, que la ciutat arribà a tenir 750 fonts. Aquesta abundància hídrica s'explica per l'enorme cabal que proveeixen, des d'antic, diferents brolladors. L'aigua ha estat un element articulador de primer ordre per a la societat xativina. En temps passats, l'abundància d'aigua, ben administrada i ben repartida, constituí una fita al voltant de la qual es desenvolupà la vida ciutadana. Carrers i places plenes de bullícia van créixer a l'entorn de les fonts. L'eco d'aquella bullícia ressona encara; moltes persones, autòctones i foranes, continuen utilitzant les fonts públiques, la dels vint-i-cinc dolls per exemple, per a omplir els seus receptacles. L'origen del subministrament hídric a les fonts de Xàtiva és antiquíssim.

Des de temps immemorials, les característiques orogràfiques de la nostra ciutat i les possibilitats de supervivència i desenvolupament que permet l'abundància d'aigua han atret múltiples pobles i cultures. La Saetabis Augusta romana, posem per cas, es dotà d'un dels primers sistemes de captació d'aigua. Es tractava d'un conjunt de mines o caves ("alcavons") que extreia aigua de les capes freàtiques existents a l'interior de la Serra del Castell i la conduïa fins als llocs de subministrament. L'assumpte ha estat estudiat pel cronista local, Agustí Ventura, que publicà un article, “L’aljub de Montsant en el solar de la Xàtiva Romana”, en l'obra Homenaje a Domingo Fletcher, volumen II, publicat per la Diputació Provincial de València en 1989. Més tard, en època islàmica, aquest sistema de distribució i control de l'aigua (que encara es conserva i, en part, s'utilitza) progressà ràpidament, gràcies a l'evolució dels enginys hidràulics. En realitat, els musulmans adoptaren i milloraren, a tot arreu, els sistemes hidràulics inventats pels romans.

S'especula amb la possibilitat que puguen trobar-se, sota l'antiga Aljama —actual Montsant— o la Torre del Sol, diversos pous i una mina (qanāt) d'època islàmica. Es tracta d'un nou argument per a oposar-se al museu que Inelcom projecta construir entre la Penya Roja i les muralles de llevant. Això només ho podria verificar una excavació arqueològica. La probabilitat que aquests enginys hídrics estigueren situats fora dels murs, quan la ciutat encara no havia ultrapassat el Bellveret, és molt baixa. Durant un atac, l'existència d'una mina amb sortida a l'exterior podia ser utilitzada, en cas de setge, per les hosts atacants. Qüestió distinta és la séquia de la Vila, estudiada per M. González. Aquest autor afirma que el primer subministrament d'aigua per a consum humà de la nova Madinat al-Sateba situada al nord del Bellveret provingué de la séquia de la Vila. En qualsevol cas, si es trobaren restes fins ara desconegudes dels sistemes hidràulics romans o islàmics, haurien d'estar garantides la seua conservació i la seua protecció.