Les coses no solen ser blanques o negres. És evident que no cal arriscar la salut o la vida, d'u mateix o d'altres persones, per celebrar de manera irresponsable unes festes nadalenques que tenen molt de gran orgia consumista i poc de celebració religiosa. Efectivament caldrà seguir els consells dels sanitaris i les normes de les autoritats, per tal d'evitar que la pandèmia de covid-19 s'escampe encara més. Però menysprear aquell a qui sap greu que es fiquen moltes restriccions al Nadal no és massa encertat. Si llevem a la celebració totes les capes que l'envolten, veurem al seu nucli un component social i emotiu que no pot obviar-se. En tots els països i totes les cultures del món se solen dedicar uns dies de l'any al retrobament familiar, a la renovació dels nostres vincles amb els éssers estimats. Al marge de creences o descreences religioses, Nadal és, en la cultura a què pertanyem, una ocasió per a l'aplec de la família extensa. Jo recorde amb nostàlgia les festes nadalenques de la infantesa. A cals avis es reunia una munió de parents: pares, mares, fills, filles, germans, germanes, cunyats, cunyades, oncles, ties, néts, nétes, cosins, cosines...
Érem setze o dèsset persones a la taula. Algunes, com una tia i la seua família, vivien lluny de Xàtiva. Tornaven a casa per Nadal, com en l'anunci de torró. En aquells temps, les festes nadalenques no eren tan consumistes; encara no havien rebut influències anglosaxones. A les llars humils, els xiquets no tenien massa oportunitats de rebre estrenes o regals. Esperaven amb delit la nit de Nadal i la diada dels Reis d'Orient. Quan els meus germans i jo ens vam casar i tinguérem fills i filles, continuava la tradició. Abans del traspàs dels meus avis, el nombre de parents augmentava. A les meues filles els feia molt de comboi ajuntar-se amb les cosines. Per tant, bé que la tradició s'haja adulterat, no es pot despatxar sense més el Nadal, com fan algunes persones. A més, hi ha circumstàncies ben doloroses. Cal recordar les persones molt majors —ma mare, per exemple, té 92 anys— que estan soles i confinades des de fa mesos. Es parla sovint de la limitació de drets constitucionals que ha provocat la pandèmia de coronavirus. ¿Sabem de què parlem?
A Novaedat, on encara hi ha infectats, els residents no poden sortir de les seues habitacions. La llar està tancada i no admet visites. Altres anys, els majors podien abandonar l'establiment unes hores o uns dies per a sopar o dinar amb les seues famílies, i per a veure els seus fills i els seus néts. Enguany, ¡res de res! Els residents tenen triplement limitats els seus drets fonamentals; han de suportar les limitacions derivades de viure en una residència geriàtrica, les limitacions que pateix la ciutadania en general i les addicionals que imposa Salut Pública a les llars d'ancians amb focus de coronavirus. El Nadal 2020 serà força estrany per a tota la ciutadania. Per a molts iaios i iaies, ¡un malson! Alguna gent jove es queixa. Podria ficar-se en la pell de persones amb més de vuitanta anys que no fan vida social normal des de fa molt de temps. Porten mesos sense poder reunir-se físicament amb llurs famílies. Estan confinats. Ancians i ancianes tenen un risc altíssim de contraure la covid-19. En molts casos, no es poden acostar als seus néts.
Jo acate les normes de l'autoritat —algunes certament absurdes— i podré aguantar les pròximes setmanes allunyat de gent que estime. Al cap i a la fi, se celebra Nadal tots els 25 de desembre. Però no puc suportar les banalitats que es diuen, especialment a través de les xarxes socials. Frivolitzar el fons de la celebració és sobrer, perquè importa a gran quantitat de persones. Els governants locals, autonòmics i estatals repeteixen sovint que cal salvar les festes d'anys vinents encara que es perden les d'enguany. Sí, però no hauríem d'oblidar que la pròxima nit de Nadal podria ser l'última per a nombroses persones, sobretot majors. Ja n'hi ha hagut moltes que han mort en la més absoluta solitud. Per tant, qui amolla que les festes de Nadal són una bajanada prescindible —sense matisar l'afirmació— invisibilitza el patiment de persones que no voldrien renunciar a l'aplec familiar nadalenc; ignoren si tindran altra oportunitat de celebrar-lo. Estaran soles en contra de la seua voluntat. Si qui diu paraules de menyspreu és una autoritat política, la seua aportació al foment de la responsabilitat compartida en la lluita contra la pandèmia és nul·la.
Érem setze o dèsset persones a la taula. Algunes, com una tia i la seua família, vivien lluny de Xàtiva. Tornaven a casa per Nadal, com en l'anunci de torró. En aquells temps, les festes nadalenques no eren tan consumistes; encara no havien rebut influències anglosaxones. A les llars humils, els xiquets no tenien massa oportunitats de rebre estrenes o regals. Esperaven amb delit la nit de Nadal i la diada dels Reis d'Orient. Quan els meus germans i jo ens vam casar i tinguérem fills i filles, continuava la tradició. Abans del traspàs dels meus avis, el nombre de parents augmentava. A les meues filles els feia molt de comboi ajuntar-se amb les cosines. Per tant, bé que la tradició s'haja adulterat, no es pot despatxar sense més el Nadal, com fan algunes persones. A més, hi ha circumstàncies ben doloroses. Cal recordar les persones molt majors —ma mare, per exemple, té 92 anys— que estan soles i confinades des de fa mesos. Es parla sovint de la limitació de drets constitucionals que ha provocat la pandèmia de coronavirus. ¿Sabem de què parlem?
A Novaedat, on encara hi ha infectats, els residents no poden sortir de les seues habitacions. La llar està tancada i no admet visites. Altres anys, els majors podien abandonar l'establiment unes hores o uns dies per a sopar o dinar amb les seues famílies, i per a veure els seus fills i els seus néts. Enguany, ¡res de res! Els residents tenen triplement limitats els seus drets fonamentals; han de suportar les limitacions derivades de viure en una residència geriàtrica, les limitacions que pateix la ciutadania en general i les addicionals que imposa Salut Pública a les llars d'ancians amb focus de coronavirus. El Nadal 2020 serà força estrany per a tota la ciutadania. Per a molts iaios i iaies, ¡un malson! Alguna gent jove es queixa. Podria ficar-se en la pell de persones amb més de vuitanta anys que no fan vida social normal des de fa molt de temps. Porten mesos sense poder reunir-se físicament amb llurs famílies. Estan confinats. Ancians i ancianes tenen un risc altíssim de contraure la covid-19. En molts casos, no es poden acostar als seus néts.
Jo acate les normes de l'autoritat —algunes certament absurdes— i podré aguantar les pròximes setmanes allunyat de gent que estime. Al cap i a la fi, se celebra Nadal tots els 25 de desembre. Però no puc suportar les banalitats que es diuen, especialment a través de les xarxes socials. Frivolitzar el fons de la celebració és sobrer, perquè importa a gran quantitat de persones. Els governants locals, autonòmics i estatals repeteixen sovint que cal salvar les festes d'anys vinents encara que es perden les d'enguany. Sí, però no hauríem d'oblidar que la pròxima nit de Nadal podria ser l'última per a nombroses persones, sobretot majors. Ja n'hi ha hagut moltes que han mort en la més absoluta solitud. Per tant, qui amolla que les festes de Nadal són una bajanada prescindible —sense matisar l'afirmació— invisibilitza el patiment de persones que no voldrien renunciar a l'aplec familiar nadalenc; ignoren si tindran altra oportunitat de celebrar-lo. Estaran soles en contra de la seua voluntat. Si qui diu paraules de menyspreu és una autoritat política, la seua aportació al foment de la responsabilitat compartida en la lluita contra la pandèmia és nul·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada