dimecres, 14 de maig de 2014

Bilbao Contemporani (i II)

La setmana passada es va saber que Frank Gehry havia obtingut el Premi Príncep d’Astúries de les Arts. Aquest arquitecte, nascut a Toronto, ja havia guanyat anteriorment el Pritzker, com a reconeixement a les formes innovadores i peculiars dels edificis que dissenya. Ningú no pot negar que Gehry té un estil molt personal. La seua arquitectura es impactant. Les seues façanes solen estar realitzades amb materials innovadors, preferentment metàl·lics. Sovint, les seues construccions tenen l’aspecte d’estar inacabades. El joc de formes geomètriques simples i el ritme visual que s’estableix entre elles constitueixen els trets més característics de l’obra de Gehry. Al principi, els seus dissenys no eren fàcils de valorar per l’observador corrent. Hom pensava que estava davant d’arquitectures efímeres. El joc de volums i materials fets servir a les façanes remetia als decorats , o a la forma de certes escultures contemporànies. Efectivament, Gehry és un dels representants més destacats del corrent deconstructivista, un dels arquitectes contemporanis que considera l’arquitectura com una activitat escultòrica.




Per a Frank Gehry, l’edifici ha de ser una obra d’art, una escultura. Per tal d’aproximar-se cada vegada més a aquesta premissa, l’arquitecte ha anat dissenyant edificis com més va, més “escultòrics”. Atorgar-li el Príncep d’Astúries implica acceptar allò que el guardonat sempre ha defès: l’arquitectura és art per damunt de qualsevol altra implicació o conseqüència. Però això no és del tot cert; l’arquitectura és funció i forma. Les construccions han de tenir una funció (servir com a museu, habitatge, biblioteca...) i estar revestides d’una forma que remeta a la seua funció. En aqueix sentit, la decisió del jurat és polèmica; reconèixer el component plàstic —per damunt de valors socials o criteris econòmics— contrasta amb la línia actual de l’arquitectura, que intenta adaptar-se a la situació social, transformar-se en una disciplina més funcional que visual. La concessió del guardó suscitarà molts debats; s’ha premiat una de les estrelles més resplendents de la denominada arquitectura icònica, concepció que avui blasma tothom. A Bilbao, la construcció del Guggenheim ja fou  molt polèmica en el seu dia.




En realitat, la trajectòria de Gehry sempre ha estat objecte d’intensos debats, amplificats ara per l’actual situació de crisi. Els detractors li censuren els costos elevats, el manteniment difícil, la falta d’integració amb l’entorn... Jo he visitat el Guggenheim de Bilbao en dues ocasions (en 2005 i 2013). He de reconèixer que vaig quedar impactat quan el vaig veure per primera vegada. És una escultura bellíssima i monumental. Ha servit de motor per a la revitalització de la ciutat. Em sembla, però, un enorme contenidor amb un escàs contingut. Fins i tot la seua arquitectura interior s’imposa de manera aclaparant sobre les obres exposades. Tots els elements —les escales, els ascensors, els finestrals, els murs, les bigues, les claraboies— atrauen l’atenció del visitant. El joc d’espais, plans, volums i llums fascina més que l’exposició permanent. (Només La materia del tiempo, instal·lació de Richard Serra que ocupa una enorme sala del museu, aconsegueix de dominar l’espai.) Potser per això, el museu programa últimament moltes exposicions d’art antiga. En qualsevol cas, Bilbao té un deute de gratitud amb Frank Gehry.