dimecres, 25 de maig de 2016

¿Company de viatge o bajoc útil?

Criticar el comunisme des de l'esquerra no ha estat mai gens fàcil. Ara mateix, però, és més complicat si cap. Arran d'haver-se produït l'acord entre Izquierda Unida y Podemos per a concórrer junts a les pròximes eleccions generals, la dreta política i mediàtica ha desfermat una campanya clàssica: ¡Que vénen els comunistes! En aquest context, qui mostre qualsevol indici d'antipatia contra el comunisme serà acusat de connivència amb l'enemic de classe. Tanmateix, negar la possibilitat de crítica a les idees del denominat "socialisme científic" —com molt sovint fan els seus fidels, incapaços també de l'autocrítica— confirma l'escassa credibilitat dels seus postulats. Les concrecions històriques del comunisme —a Rússia, Romania, Xina, Cambodja o Corea del Nord, per ficar uns pocs exemples— han estat un fiasco. El nombre de víctimes —assassinades o empresonades en gulags per l'estalinisme o les revolucions culturals maoistes— supera, segons alguns estudis, la xifra de víctimes del nazisme.

Certament, els militants dels actuals partits comunistes, que solen amagar llurs sigles dins de coalicions o plataformes complexes (recordem les velles teories comunistes sobre el paper de l’avantguarda i els seus companys de viatge petitburgesos), afirmen que no tenen res a veure amb les experiències històriques fallides. Aquesta afirmació no em convenç massa, perquè no s'acompanya d'una explicació raonable dels fracassos, ni d'un nou model comunista creïble. Sóc dels qui aposten per una tercera via entre el comunisme inservible —als països occidentals, ha estat incapaç, durant els últims setanta anys, d'obtenir algun objectiu remarcable— i la socialdemocràcia decadent. Semblava —només semblava— que Podemos podia encarnar, a nivell estatal, aqueixa tercera via. En realitat, com he escrit vàries vegades, la formació de Pablo Iglesias va mostrar aviat les grapes leninistes que amagava al seu interior, malgrat els esforços per fer creure que l'esquema esquerra-dreta havia perdut vigència i ja no tenia utilitat.

En pactar amb Izquierda Unida, Podemos confirma que la seua transversalitat proclamada no ha existit mai. Al País Valencià, els comicis de desembre havien deixat EUPV fora del parlament. No era qüestió de vessar llàgrimes de cocodril. (Jo encara recorde com, l'any 2007, l'aleshores diputada Glòria Marcos titllà de sicilians els electors valencians, perquè l'esquerra havia tret un resultat decebedor.) Però des de Compromís se'n vessaren. Hom pot entendre les llagrimetes de Mònica Oltra (al cap i a la fi, ella prové del corrent Esquerra i País d’EUPV), però les dels líders del Bloc... En les pròximes eleccions, els votants de Compromís col·laborarem en el reflotament de la nau afonada. En desembre, haguérem de fer el cor fort per a votar a Compromís-Podemos-És el moment; una mateixa papereta servia per a votar a Joan Baldoví i algun paracaigudista de Podemos. Aquest vot a contracor tingué, però, una recompensa molt minsa. Pablo Iglesias no fou gens lleial; s'havia compromès a permetre la formació d'un grup parlamentari valencià o, en el seu defecte, a fer possible la via del recurs al Tribunal Suprem.

Com que els quatre diputats de Podemos i la independent Rosana Pastor incompliren allò pactat, els quatre parlamentaris restants, de Compromís, no pogueren acudir al Suprem (cal un mínim de cinc diputats per a formar grup). El proper 26 de juny, el vot de molts militants o simpatitzants de Compromís encara serà més difícil de digerir; en Alacant, per exemple, la mateixa papereta servirà per a votar a candidats de Compromís i EUPV, i al paracaigudista madrileny Txema Guijarro, que serà el número tres de la llista per aqueixa circumscripció. ¡Estem apanyats! Em vénen al cap les eleccions de 1986. EUPV presentà l'advocada Cristina Almeida, oriünda d'Extremadura, com a cap de llista per Alacant. No millorem. Els partits centralistes —d'arrels comunistes en els casos que estic comentant— fan a casa nostra coses que no gosarien fer a Catalunya o el País Basc. ¡Solucions a la valenciana! No puc evitar, per tant, fer-me la següent pregunta: «Si vote de nou a Compromís, ¿seré un company de viatge o un bajoc útil?»