dimarts, 5 de juny de 2007

Desconcert

Des dels inicis de l'actual legislatura, la dreta té en marxa una campanya de pressions al govern socialista basada en quatre punts: Zapatero amaga la veritat de l'11-M, Zapatero ha pactat amb ETA, Zapatero vol desmembrar Espanya i Zapatero, hipotecat per Carod Rovira, nega l'aigua de l'Ebre a regions assedegades (aigua que, ves per on, la dreta fou incapaç de portar-hi durant els anys de govern de José María Aznar). Bàsicament, es tracta d'una campanya de mentides, com els fets han anat demostrant. El govern ha mantingut converses amb ETA, però no sembla haver negociat res. Precisament, els etarres retreuen a Rodríguez Zapatero no haver cedit gens ni mica en qüestions tan fonamentals per a ells com l'apropament i l'alliberament de presos, l'eliminació de la Llei de Partits, la legalització de Batasuna, la creació d'una mesa negociadora o la discussió del futur polític de Navarra. Què els ha ofert, doncs, el govern a canvi de la treva? Pràcticament no res: la promesa d'un futur diàleg sobre el final de la violència i la dissolució d'ETA. Bona prova d'això és que la banda armada ha reprès l'acció terrorista en constatar que cap de les seues pretensions ha experimentat avenços significatius.

Quant a l'11-M, les sessions del judici que se celebra a l'Audiència Nacional han desmuntat, a poc a poc, totes les teories conspiratives que s'havien ordit al voltant de l'atemptat terrorista més gran efectuat mai a l'Estat Espanyol. A hores d'ara, ha quedat provat que l'atac fou obra exclusiva d'un escamot islamita, que ETA no hi tingué res a veure i que l'explosiu utilitzat provenia d'Astúries. Tampoc no han tingut millor sort les profecies que anunciaven la desintegració de l'Estat. S'han aprovat els estatuts de Catalunya, d'Andalusia i d'altres comunitats autònomes (després d'haver estat convenientment retallats a Madrid), però Espanya no s'ha fragmentat. S'han acomplit, per tant, les teories de Goebbels: una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat. Molts ciutadans i ciutadanes han acabat creient que ens trobem en una situació d'emergència.

Què busca el Partit Popular amb aquesta estratègia? Sembrar la divisió i el caos social, per a presentar-se, després, com a solució dels problemes que ell mateix ha creat. És una estratègia demagògica i profundament antidemocràtica, però, de moment, li ha donat uns resultats acceptables, més per errors aliens que per mèrits propis. Potser, els estrategs conservadors han trobat que no tenien altra forma més efectiva de fer oposició. Com que no tenien on clavar cullerada (l'economia marxa acceptablement bé, s'han ampliat les cobertures socials, l'atur disminueix, ETA ha estat molt de temps -fins al mes desembre­- sense realitzar atemptats mortals...), els populars han optat per una campanya pura i dura d'intoxicació (amb la qual han aconseguit, de pas, la desmobilització de l'electorat d'esquerres).

Com ha reaccionat el govern socialista a l'allau de falsedats propagades pel partit conservador? Deixant-se arraconar contra les cordes, caient a les trampes del Agua para todos!, España se rompe! i Zapatero, amigo de los terroristas! Els ministres socialistes no han sabut explicar adequadament els aconseguiments dels seus departaments. En general, el govern i les seues delegacions territorials han tingut una presència escassa davant dels ciutadans i han actuat a la defensiva. La qual cosa, si més no, pot haver propiciat un índex molt baix de participació a les últimes eleccions municipals i autonòmiques. És difícil saber si aquesta abstenció ha afectat més l'esquerra o la dreta. Partint dels resultats de les darreres eleccions legislatives, diversos analistes suposen que l'esquerra és majoritària al conjunt de l'Estat. D'acord amb aquesta hipòtesi, l'abstenció afectaria més l'esquerra que la dreta. En tot cas, els socialistes farien bé de revisar profundament les seues estratègies a fi d'evitar sorpreses en les pròximes eleccions generals. Haurien de sortir ràpidament de la situació de desconcert en què es troben.