dissabte, 31 d’octubre de 2015

Recordant els absents

Demà, molts xativins i xativines visitaran el cementiri. El tradicional costum d'honorar els familiars i els amics traspassats té —ja ho he contat altres vegades— un remot origen pagà. En realitat, els pobles cèltics celebraven avui, 31 d'octubre, la nit de Samhain, el déu dels morts. La festivitat equivalia a la nostra nit de cap d'any. (Actualment, el refranyer recull algunes dites populars —Per Tots Sants, guarda el ventall i trau els guants— relacionades amb la diada dels morts i el canvi de cicle climàtic.) Des del 1200 aC, conforme anà avançant de l’edat del ferro, les cerimònies druídiques dedicades als avantpassats es van escampar per bona part de l’Europa central i les Illes Britàniques, i encara perviuen a l’actual Halloween. Els pobles mediterranis també retien culte als seus morts. És possible —cap font documental o literària ho ha pogut corroborar— que els romans assimilaren el Samhain, quan ocuparen els dominis cèltics, i el fusionaren amb les Pomonalia, festes de la collita en honor a Pomona, deesa dels arbres fruitals. (L'Església acabaria incorporant la celebració al seu ritual, transformada en festa de Tots Sants.)

En qualsevol cas, els romans havien celebrat les Parentalia (o Parentali), festivitats anuals de caràcter privat en honor als difunts familiars (parentes), que es desenvolupaven entre el 13 i el 21 de febrer, dia reservat a la Feralia, la veritable festa dels morts. Hom creia que, aqueix dia, les ànimes dels difunts podien transitar lliurement entre els vius. Amb el temps, aquesta festivitat adquirí un caràcter col·lectiu; s'acabà honorant la memòria de tots els morts de Roma. Durant les Parentalia, els familiars i els amics dels difunts es reunien i visitaven llurs tombes, situades en necròpolis fora dels murs, i feien ofrenes sagrades (sacrificia) de garlandes, blat, sal, farina, llet, mel i pa banyat en vi a les "ombres dels morts" (manes). El pater familias dirigia els ritus. Els congregats pregaven per l'enfortiment dels llaços protectors entre els vius i els morts. També existia el costum d'organitzar festins en memòria dels avantpassats. A tots ens resultaran familiars aquests cerimonials; molts continuen celebrant-se, bé que cristianitzats.

Les tradicions de les ofrenes florals i els menjars típics, per exemple, mantenen plena vigència. Els costumaris de Joan Amades i Bernat Capó documenten les múltiples tradicions populars sorgides al voltant de l'1 i el 2 de novembre: el berenar de Tots Sants, la castanyada, el costum de regalar dolços típics (fogasses de carabassa, panellets o ossos de sant...). També romanen inalterats els sentiments de tristor de qui troba a faltar la presència dels seus pròxims —avis, pares, consorts, fills o amics. La tendresa i el dolor per la pèrdua d'una persona estimada són tan antics com la humanitat mateixa. Em ve a la memòria una anècdota esdevinguda aquest darrer estiu, durant una passejada per la bellíssima ciutat suïssa de Zuric —Turicum en època romana. El lloc, fundat per les legions junt al riu Limmat, fou punt estratègic, una duana. Poc abans de la retirada romana, el 401 dC, l'emperador Valentinià I havia ordenat construir un castell dalt del turó pròxim (l'actual Lindenhof), per a protegir la duana i els seus funcionaris de les freqüents escomeses germàniques. El destacament romà estava comandat per un prepòsit.


Doncs bé, és del tot recomanable travessar la ciutat vella i pujar al Lindenhof, en què hi ha un parc i un mirador amb vistes fantàstiques. Mentre hi ascendíem, els viatgers descobrírem una pedra funerària romana. (Després he sabut que era una rèplica; l'original es conserva al museu arqueològic de la ciutat.) El meu amic Pep Vicedo, professor de llatí a l'IES Simarro, ens traduí la inscripció: «Als Déus Mans. Ací està soterrat Lucius Aelius Urbicus, que va viure un any, cinc mesos i cinc dies. Unio, llibert d'August, prepòsit del Destacament Turicense número 40 de les Gàl·lies, i Elia Secundina, els pares, al seu dolcíssim fill.» En dir-li "dolcíssim", Unio i Elia manifestaven l'enorme estima pel nen i el dolor per la seua pèrdua. Hi van haver uns instants de silenci. Els viatges deparen, de vegades, aquests moments emocionants. En fi, demà i despús-demà, molts experimentarem una vegada més la tendresa i el dolor que suscita l'enyorança dels absents. Tots els cementiris, el de Xàtiva també, estaran plens de gom a gom. I tornaran els àpats familiars, les fogasses i els panellets rituals. I acomiadarem definitivament l'estiu.

(publicat a Levante-EMV, el 31/10/2015)

2 comentaris:

Tadeus ha dit...

Bonica inscripció i article. Potser la traducció del nom del pare hauria de ser 'Unió', amb accent en la 'o', ja que sembla una paraula de la tercera declinació: Unio, Unionis. De la mateixa manera que diem Ciceró i altres. Per cert, un nom ben estrany.

Ximo ha dit...

És possible que tinga raó, Tadeus. Però em vaig fiar del professor de llatí. I sí, és un nom estrany. Gràcies pel seu comentari.