dilluns, 26 d’octubre de 2015

El Nakhl Gardani

Ni festes de noces, ni celebracions. Durant dos mesos del calendari islámic, el muhàrram i el safar, els ciutadans de la República Islàmica entren en un període de dol, pena i sacrifici que cal complir en tot el país amb rigor, ja siga voluntària o obligatòriament. El record del martiri de Hussayn domina la vida del país durant quaranta dies. Carrers i edificis es cobreixen amb banderes negres i missatges de dolor. Els fidels abarroten les mesquites per a expressar la seua pena. Aquesta exhibició de fe i dolor, semblant en espíritu a la Setmana Santa cristiana, té el seu punt àlgid en l'Aixura, encara que l'ambient de dol s'estén durant setmanes. Els homes vesteixen robes negres, i les dones, xador. Durant aquests dies, les sales de festes només treballen per a funerals o cerimònies organiztades pels grups religiosos en record de Hussayn. També és la temporada alta de treball per als cantants religiosos madah, que van de cerimònia en cerimònia, invitats i pagats segons la seua fama i la seua habilitat, per a cantar unes melodies de ritme lent i entonació punyent, la finalitat de les quals és, en definitiva, fer plorar al públic.

Casar-se en muhàrram o safar està mal vist per les autoritats. A més, segons creença popular, porta mala sort. En Iran, la tradició del dol perllongat està molt integrada en la societat, se segueix de forma massiva. La gent diu: «Ens han ensenyat açò des de menuts. Encara que no creguem massa en aquestes històries, no gosem moure gatzara. Potser a Déu no li agrade i ens puga passar alguna desgràcia. En qualsevol cas, encara que hom volgués participar en activitats lúdiques, resultaria quasi impossible.» Jo recorde haver llegit en una pàgina web aquestes paraules d'un jove universitari: «La política d'aquest govern consisteix a mantenir la societat trista. Els governants apel·len a les creences religioses de la gent perquè, així, ens mantenen a casa. Està clar que les manifestacions de dol són decisió del sistema.» Segons aquest universitari, a causa de la pressió i el dol constant, que deprimeix els estats d'ànim, molts joves iranians acaben perdent llurs creences. Sovintegen les festes clandestines amb ball i alcohol, estrictament prohibides per les autoritats. Els participants s'arrisquen a severes sancions, si són descoberts.

Altres opten per abandonar el país durant aquests dies per a no aclaparar-se amb els càntics fúnebres que arriben de les mesquites, de la televisió o dels centenars de tendes de campanya que s'instal·len als carrers per a participar al dol generalitzat. Els paral·lelismes entre els rituals de Setmana Santa i l'Aixura són evidents. Els Dijous i Divendres Sants catòlics són equivalents a la Tasua i l'Aixura xiïtes. Els natzarens o penitents, els portadors, els passos i les estacions de penitència de les germandats sevillanes semblen transplantats als huseiniyé (recintes rituals) iranians. Els membres de cada confraria accedeixen uns darerre d'altres, cadascun amb el seu grup de confrares, als huseiniyé i a les mesquites més importants de les ciutats en què s'organitzen rituals públics. Els costums sagnants de l'Aixura (que recorden la Setmana Santa filipina o les escenes de picats, flagel·lants o empalats d'alguns pobles espanyols) estan prohibits a Iran des de fa algun temps, però se segueixen celebrant en cercles privats. Aquestes pràctiques del xiïsme, sobretot els cops al pit i les flagel·lacions, són considerades herètiques pels sunnites més ortodoxes.

Altres peculiaritats són el Nakhl i tots els rituals realcionats amb ell. Cada poble o cada barri té el seu. Dies abans de l'Aixura, els membres de cada confraria preparen el seu Nakhl Gardani (literalment, portar la palma). Fan menjar per a centenars de persones, adornen l'espai de la huseiniyé, decoren el Nakhl —equivalent al pas de Setmana Santa. En ciutats com Yazd, els rituals són de dos tipus: estacionaris i deambulatoris. Entre els primers, destaca la recitació o el cant del drama de Hussayn durant la batalla de Karbala. El narrador del martiri (rawda khwan) se situa en un mínbar (púlpit) per damunt la multitud reunida en la huseiniyé o takiya. Recitant, cantant, cridant i plorant, porta el públic a un estat de frenesí. D'altra banda, el ritual ambulatori més espectacular és la processó en què els penitents colpegen llurs pits amb els palmells o es flagel·len les esquenes amb cadenes. En alguns llocs d'Iran, els penitents van acompanyats de carrosses amb tableaux vivants que representen escenes de la tragèdia de Karbala. En qualsevol cas, la manifestació més freqüent és el Nakhl Gardani, ementat més amunt.




Yazd: cúpula del mausoleu de Sayyed Roknaddin i silueta d'un Nakhl; huseiniyé amb un xicotet Nakhl;
complex d'Amir Chajmagh (en un cantó es pot veure l'enorme Nakhl).

El Nakhl és una estructura de fusta a la qual s'adossen dagues, espases, teles luxoxes i espills. El dia de l'Aixura, l'estructura és portada en processó com si fos el fèretre de l'Imam Hussayn. (Segons la tradició, el seu cadàver decapitat fou traslladat des del camp de batalla fins al seu lloc de descans en una llitera feta amb branques de palmera. De fet, Nakhl significa “fulla de palma”.) La grandària del Nakhl va des de la construcció simple que pot ser alçada per dues persones fins a l'estructura colosal de tres pisos d'altura, que ha de ser transportada per centenars d'homes. A Yazd i els seus voltants, nakhl es tradueix sovint per naql, paraula que significa “transmetre, transportar o transferir”. Aquestes estructures són transportades sobre els muscles o els braços dels homes que participen en la processó de l'Aixura. Metafòricament, els pals de suport representen les llances que travessaren el cos de l'Imam Hussayn a Karbala. En la placa commemorativa del Nakhl conservat al huseiniyé Amir Chajmagh de Yazd (edifici d'uns quatre-cents anys d'antiguitat), es recorda que l'estructura s'assembla a la del fèretre del “Soldà de Karbala”.