dissabte, 17 d’octubre de 2015

Trigo limpio

Bàsicament, les causes que empenten la gent a fugir del seu país són dos: la persecució política —o religiosa— i la pobresa. A casa nostra, tenim exemples d'èxodes provocats per una causa i l'altra. Lluís Vives, valencià de família jueva conversa, va fugir de la Inquisició i acabà els seus dies a la ciutat de Bruges, en Flandes. Durant la meua estada a Basilea, l'estiu passat, també vaig rememorar la peripècia vital de Casiodoro de Reina, monjo jerònim espanyol convertit al protestantisme que es refugià a diversos països europeus mentre traduïa al castellà tots els llibres de la Bíblia. Amb l'aparició de la impremta, Basilea havia esdevingut un centre editorial sense censura. Casiodoro hi va imprimir en 1569 la seua Bíblia, primera traduïda al castellà de fonts hebrees i gregues antigues, coneguda com Biblia del Oso, pel dibuix de la seua portada, un ós menjant mel d'un rusc (la mel simbolitza la paraula de Déu, vertader aliment per al cristià). Casiodoro fou un de tants protestants que hagueren de marxar a l'exili durant el regnat de Felip II. En realitat, la Pell de Brau sempre ha estat una terra d'exiliats i emigrants.

En 1939 —l'any passat es complí el setanta-cinc aniversari—, vora cinc-cents mil  republicans (soldats de l'exèrcit vençut i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Hispanoamèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. Els fugits a França després de caure Barcelona en mans franquistes, cent setanta mil dels quals eren dones, nens i ancians, reberen una pèssima acollida; un sector de la premsa francesa presentava els "rojos" espanyols com uns indesitjables. Recorde un estada meua a la Catalunya francesa en 2007. Una companya de viatge em contà el pas del seu pare pel camp de concentració d'Argelers. Estava commoguda perquè acabava de dipositar unes flors tricolors sobre la tomba d'Antonio Machado, al fossar vell de Cotlliure. Molts valencians van engrossir la diàspora. Vicente Parra Servet, alcalde republicà de Xàtiva, marxà exiliat a Algèria. (El seu nét, imputat per un presumpte cobrament de comissions il·legals en l'adjudicació de l'abocador de Llanera, deia en 2008: No estamos ahora para mover ese tipo de asuntos.)

Tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra. Citant fonts del bàndol franquista, Félix Santos afirma en Exiliados y emigrados: 1939-1999 que el número de xiquets i xiquetes evacuats a l'estranger durant la contesa assolí la xifra de trenta-dos mil. L'avanç continu de l'exèrcit franquista al llarg de 1938 anà agreujant el problema de les evacuacions. Però encara hi hauria una nova diàspora espanyola durant els anys seixanta. En 1959, el govern de Franco imposà un dur pla d'estabilització econòmica que provocà la sortida massiva de treballadors cap als indrets més industrialitzats del continent europeu: França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... Diversos historiadors s'han referit a la centúria passada com "el segle dels absents". Molts dels lectors coneixeran gent de Xàtiva que va emigrar. (Jo conec algunes persones que van nàixer o van viure a França, Alemanya, Suïssa, Veneçuela...) Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant la dècada dels seixanta la denominada emigració econòmica.

En fi, hi ha moltes persones que han oblidat tots aquests capítols del nostre passat. Convé, però, exercitar la memòria, recordar esdeveniments que el pas del temps i altres circumstàncies més subjectives tendeixen a difuminar. La nostra història recent i la dels milions de sirians que fugen del seu país s'assemblen com dues gotes d'aigua. Sobta, per tant,  la pregunta de l'arquebisbe de València, Antonio Cañizares, referint-se als sirians: ¿Es todo trigo limpio, en esta invasión de emigrantes? Preguntar per preguntar, heus ací altres interrogants: ¿Eren de fiar Lluís Vives i Antonio Machado? ¿Corria veritable perill la seua vida? ¿Eren cigrons negres els xiquets, les dones i els ancians que passaren a França en acabar la Guerra Civil? ¿Eren aigua neta els dos milions d'espanyols que emigraren a partir de 1959? No sé. Hi ha coses, però, que estan ben clares: el polític que s'embutxaca comissions il·legals i el monsenyor que oblida la cita evangèlica fui extranjero y me recogisteis (Mateu 25:35, Reina Valera) no són de cap manera trigo limpio.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/2015)