dissabte, 16 de setembre de 2017

Xàtiva no és Ålesund

En agost de 2015, em vaig jubilar després de quaranta anys dedicat a l'ensenyança. Vaig pensar que disposaria, per fi, d'una enormitat de temps lliure per a dedicar-me a tot allò que la feina no m'havia permès de fer fins aleshores: minvar aquella pila enorme de llibres pendents de lectura, escriure més, escoltar amb tranquil·litat discos oblidats, tenir més activitat a les xarxes socials, classificar muntanyes de fotos, esmorzar tots els dies amb els amics, planificar viatges fora de temporada a destinacions llunyanes, gandulejar, revisar periòdics endarrerits, ordenar retalls de premsa. En fi, excepte prendre el sol assegut en un banquet o contemplar solars en obres —ja no en queden—, pensava fer un munt de coses. ¡Com estava d'equivocat! No és possible d'abordar ni la meitat d'assumptes que acabe d'enumerar. El dia té, com tothom sap, vint-i-quatre hores, l'hora, seixanta minuts, el minut, seixanta segons... Descomptats els períodes de son... ¡Ep! Vaig a fer una digressió. A partir d'una certa edat, la son va per un costat i tu per un altre. I rarament coincidim. El comportament anàrquic dels períodes de son i vetlla et trenquen la seguida.

Un dimecres, després de dinar, comences a escriure l'esborrany de l'article que has d'enviar al periòdic. Al cap de poca estona, notes, però, que les teues parpelles són de plom. Seus al sofà i et quedes torrat. Arriba la matinada i no pots tancar els ulls, perquè has sestejat massa. Passes tota la nit en blanc, fent voltes al llit. L'endemà, et promets que no tornaràs a sestejar. Suposant que hages complit la teua promesa —les persones d'edat són capaces de dormir en una cadira de tisora—, arriba el crepuscle i no et pots concentrar en la pantalla de l'ordinador. Tornes a tenir les parpelles de plom. I així dia rere dia. Però reprenguem el fil. ¿Quins impediments s'oposen a la realització dels projectes personals que m'havia traçat? Pensaran que estic de broma, però la major font de complicacions per a un avi de Xàtiva prové del seu veïnatge civil. Un iaio de Noruega —que visca en Ålesund, posem per cas— no té els mateixos problemes que els iaios socarrats. Noruega compta amb uns serveis socials que són l'enveja de tots els habitants del planeta. En Ålesund, els fills i els néts han de sol·licitar cita prèvia per a visitar els avis.

En canvi, els descendents es presenten d'improvís en les cases dels jubilats valencians. La baixa maternal de les dones treballadores xativines fa riure quan es compara amb la de les noruegues. Xàtiva no compta amb centre de dia per a persones majors. Jo sóc espós, pare, fill i iaio. Sóc, sobretot, fill i iaio. ¿Què significa això? Que, des que ens hem jubilat, la meua dona i jo fem de cangurs dels nostres néts. Quasi tots els matins, he de portar el major des de casa fins al col·legi, i viceversa. ¿Hi ha molts exemplars d'avus saetabitanus combustus? ¡I tant! Al col·legi, salude altres jubilats que també s'ocupen dels néts mentre els fills treballen. ¿Ser avi cremat té alguna recompensa? ¡Sí! Quan el xiquet m'abraça i em xiuxiueja a l'orella «iaio, et vull molt», el cor se'm reblaneix. «Per això els nostres majors no volen imitar els escandinaus», pensaran. No creguen. A les nostres hortes proliferen els iaios autòctons empeltats de jubilat noruec. Sí, sí, n'hi ha. Però també he dit que sóc fill. Ma mare és molt major i té les cames desbaratades.

Els meus germans i jo fem torns per a cuidar-la. Quan em toca tanda, he de dur-la tres matins a l'ambulatori d'Ausiàs March, perquè li curen unes nafres. He arribat a curar-li-les jo, tot i no ser infermer titulat. ¡Conseqüències dels retalls a la sanitat pública! I amb aquestes i altres tasques transcorren les hores. ¿Classe passiva? ¡Ha! L'Estat s'estalvia una pasta amb els jubilats, però encara hi ha qui diu que cobrem unes pensions massa elevades. La meitat del nostre temps lliure s'evapora irremeiablement. Mentre atenc ma mare o espere que el meu nét isca del col·legi, tinc ocasió de pensar en la vellesa, en el pas inexorable dels dies... Esdevinc una mena de Jorge Manrique sense obra lírica publicada. En fi, el temps continua sent un bé escàs després de la jubilació. Els iaios convençuts que gaudiran de lleure il·limitat, quan es jubilen, somnien truites, llevat que siguen pensionistes noruecs, clar. Els jubilats autòctons formem part del sistema assistencial. Hem de simultaniejar solidaritat intergeneracional i propòsits personals.

(publicat a Levante-EMV, el 16/09/2017)