divendres, 22 de setembre del 2017

Estat d'excepció encobert

L'1 d'octubre està cada vegada més a prop. El suflé català no s'ha desinflat com esperaven alguns. A l'espanyolisme —representat sobretot, però no sols, per PP, PSOE i Ciudadanos— li ha calgut recórrer a la coerció. El procediment coercitiu té un cost polític, però el govern pepero creu que se l'estalviarà fent servir l'astúcia. Vana il·lusió. Vegem en quina cosa ha consistit l'astúcia. En comptes de posar en marxa el procediment establert a l'article 155 de la Constitució, el govern espanyol ha suspès de facto l’autonomia de Catalunya i fa el que li dóna la gana —controlar els comptes de la Generalitat, posem per cas— sense haver passat pel control del Senat. Que jo sàpiga, això és una il·legalitat. També podria estar preparant la intervenció de la TV3 i els Mossos d'Esquadra. Qui proclama contínuament que s'ha de complir la llei hauria de donar exemple. Més il·legalitats: la fiscalia, que depèn jeràrquicament del govern central, està citant a declarar els alcaldes que pensen col·laborar amb el referèndum. Jo creia que aquestes citacions les havia de fer un jutge. D'altra banda, s'estan perseguint activitats que no són delictives.

Una cosa és el possible delicte de desobediència a una disposició de l'autoritat —del TC, en aquest cas— formalment notificada als destinataris, polítics o funcionaris, i altra molt distinta és la llibertat dels particulars per a reunir-se i fer propaganda de llurs idees polítiques, activitats emparades pels drets constitucionals d'expressió i reunió. Doncs tot açò ha esclatat pels aires. S'han escorcollat periòdics, s'han prohibit reunions, la policia ha requisat propaganda i ha intentat entrar en seus de partits polítics... Sovint, s'ha fet tot açò sense la corresponent ordre judicial. L'onada expansiva de l'esclat català ha arribat a altres indrets de la pell de brau; un jutge ha prohibit la celebració en dependències municipals de Saragossa d'una reunió de càrrecs elets que havia convocat Podemos per a buscar solucions polítiques al conflicte català. Fins i tot han estat detinguts diversos alts càrrecs del govern català amb un procediment tan estrany que els advocats defensors es veieren obligats a presentar recursos d'habeas corpus. Havia ordenat les detencions el titular del jutjat d'instrucció nº 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer.

Aquest jutge ha actuat al marge de la querella admesa a tràmit pel TSJC, que ja està investigant la participació d'aforats en l'organització del referèndum. Ramírez Sunyer té un historial de detencions i empresonaments de persones que després han estat declarades innocents. L'última novetat prové del fiscal general. Es tracta de l'acusació de sedició per les concentracions que es feren a Barcelona el 20 de setembre, el dia del cop contra la Generalitat. Fiscalia assenyala els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. La denúncia ha estat admesa a tràmit per Ismael Moreno, l'antic policia i magistrat de l'Audiència Nacional que tancà en la presó els titellaires de Madrid. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial dissenyada per a impedir un referèndum no pot ser qualificat com delicte de sedició. Damunt, l'Audiència Nacional, que molts consideren un tribunal d'excepció, no és competent per a investigar aquest delicte. Però seguim amb la coerció com a mètode per a evitar la consulta de l'1 d'octubre. Traure l'exèrcit al carrer quedaria lleig en un estat democràtic pertanyent a la Unió Europea.

Tant li fa. S'han enviat 6.000 policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya. Cal recordar que la Guàrdia Civil és un cos militaritzat. (El detall grotesc el posa la figura de Piolín pintada en un dels vaixells en què s'allotjaran les forces de seguretat espanyoles.) El govern central ja no sap què fer perquè es produïsquen incidents violents d'importància. Serien l'excusa perfecta per a desfermar una acció repressiva sense precedents. No s'ha de descartar l'acció de provocadors en les manifestacions i les concentracions que seguiran celebrant-se. En definitiva, sembla haver-se establert l'estat d'excepció sense seguir els tràmits legals que calen per a decretar-lo. Resumint: els polítics del PP i el PSOE repeteixen contínuament que el compliment de la llei és l'única garantia de la democràcia. Saben que això no sempre és cert. Les lleis de l'apartheid o les lleis franquistes —per posar dos exemples clàssics— no eren cap garantia de democràcia. De tota manera, acceptada la premissa, podrien començar per complir ells mateixos les lleis. En fi, s'ha d'estar profundament preocupat per la situació d'involució democràtica a què ens dirigim.