dilluns, 9 d’octubre de 2017

Els gals contra els romans

Bé que el terme 'nació' alça tota classe de vituperis, el sentiment nacional és més vell que la pana. Molts recordaran la pregunta que li féu Patxi López a Pedro Sánchez durant el debat de les primàries socialistes: Vamos a ver, Pedro, ¿tu sabes lo que es una nación? Sánchez dubtà. Mira, la nación es un término absolutamente moderno. No tiene ni 200 años, es burlà López. Es referia, naturalment, a l'estat nació modern sorgit després de la revolució francesa. En Espanya, però, la revolució liberal no triomfà. Per tant, allò de liberté, égalité i fraternité no reeixí a la pell de brau. L'oligarquia centralista de matriu castellanoandalusa, hereva de l'antic règim, acabà imposant la seua personalitat i els seus interessos nacionals. En conseqüència, els altres pobles peninsulars —el català entre ells— han hagut de resistir, amb més o menys èxit, per tal de conservar la seua idiosincràsia cultural i nacional. L'espanyolisme nega l'existència de qualsevol altra nació que no siga l'espanyola, però els fets són tossuts, com hem comprovat aquests dies. Alguns episodis esdevinguts abans i després de l'1 d'octubre passat en són una prova ben evident.

La visió de milions de ciutadans que s'organitzen per a defendre's d'un estat autoritari recorda, com diu un amic meu, les historietes d'Astèrix i Obelix lluitant contra les legions romanes. Les millors armes han estat l'astúcia i l'enginy. El jorn del referèndum deparà capítols sublims. La guàrdia civil, posem per cas, accedí a un poblet del qual s'ha de sortir per la mateixa via per què s'entra. Mentre el pelotó escorcollava l'ajuntament per a localitzar les urnes i la paperassa de la consulta, uns homes del poble serraren alguns arbres i els deixaren caure sobre la carretera. Quan els vehicles de la Benemèrita volgueren marxar, la sortida estava tallada. Hagueren de desviar-se per camins forestals. Els senyals indicadors havien estat alterats pels veïns. Això i l'absoluta desconeixença del territori desorientà els agents. Es féu fosc i el parpelleig dels llums dels seus vehicles entre la vegetació de la serra provocaven la rialla dels vilatans. Finalment, els mossos d'esquadra van acudir a traure de l'embolic els guàrdies perduts. Més anècdotes. Els pagesos van difondre que hi hauria talls de trànsit a la Jonquera. Hi van acudir nombros policies nacionals.

¡Un parany! Al pas fronterer, tot era normal. Quan els policies tornaven cap a Barcelona, els pagesos havien tallat l'autopista. També han estat cridaneres les fórmules que es feren servir per a protegir l'escrutini. En molts llocs, la gent abandonà les seus electorals i s'emportà paperetes i actes a ajuntaments, esglésies, maleters de cotxes... Rajoy s'havia afartat de dir que no hi hauria urnes, però el capítol més sublim és precisament el de les urnes. Ni la policia ni els serveis d'intel·ligència havien pogut localitzar-les. Pel que es veu, havien romàs emmagatzemades en Elna, a la Catalunya Nord. Procedien de Xina i no eren gens convencionals. Pocs dies abans de l'1 d'octubre, junt amb paperetes, cens i actes, foren traslladades en vehicles particulars i es repartiren clandestinament per tot el territori de Catalunya. Es van amagar en domicilis i llocs inversemblants. L’estructura era complexa, però ningú no tenia tots els detalls de l'operació. El dia 1, cada responsable portà la seua urna al col·legi corresponent. Un exèrcit de persones anònimes havien treballat durant dies clandestinament, amb discreció, per a distribuir tot el material electoral.

Estudiants, treballadors, jubilats, avis, pares o aturats van col·laborar amb la Generalitat, sense dir-ho pràcticament a ningú, per a fer possibles les votacions. Alguns amagant les urnes, altres repartint-les. Tots guardant silenci, conjurats per a esquivar l’ofensiva de l’Estat. El referèndum haurà mancat de transparència i fiabilitat, bàsicament perquè el govern espanyol va desmuntar tots els elements que calen (les juntes electorals, el procediment per a la constitució de taules, els servidors d'Internet que permetien l'accés al cens) i féu servir, el mateix dia 1, una violència extrema en nombrosos col·legis electorals. Tanmateix, arriba al cor veure com gent de tota edat i condició s'aplegà a les portes dels locals de votació per a defendre les urnes. Quan es van conèixer les notícies de l'actuació policial violenta en alguns punts de votació, la gent que protegia altres seus es podria haver espantat. ¡No! Ningú no va marxar a casa. Hom simpatitza amb els bombers catalans que es col·locaren davant les multituds de ciutadans pacífics, per a defendre'ls dels colps que propinaven a mansalva els escamots de la policia nacional i la guàrdia civil.

Va commoure escoltar el cor del Liceu, que cantà el Va Pensiero de Verdi, al carrer, entre els aplaudiments de nombrosíssims ciutadans. Foren colpidores, en fi, les paraules emocionades de Gerard Piqué o les llàgrimes d'alguns mossos d'esquadra. Malgrat els episodis que acabe d'enumerar, i d'altres que han romàs a l'anonimat, l'espanyolisme continua negant que Catalunya siga una nació o que la lluita pacífica protagonitzada per un gran sector de la societat catalana tinga caràcter nacional. Jo no trobe altra manera de definir aqueixa voluntat fèrria de tot un poble —fins i tot d'un sector dels catalans contraris a la independència— que s'organitza per a lluitar pacíficament contra l'abús. Potser, el referèndum del dia 1 no fou transparent ni fiable, però envià un senyal molt clar. S'ha d'estar cec per a no captar-lo, o ser èmul d'aquelles legions romanes que esclafaren els gals com s'aixafa una cuca. Algun dia caurem del ruc.