dissabte, 3 de juliol de 2010

Bocs emissaris

En 2007, el CIS féu una enquesta molt interessant. Preguntà per la identificació dels ciutadans amb els diferents equips de futbol. Les respostes permeteren de verificar hipòtesis —com ara la significació ètnica i territorial dels diferents clubs, i la ideologia dels seus aficionats— que fins aqueix moment havien mancat de suport estadístic. El panorama dibuixat pel CIS permetia conjecturar que els equips de futbol són una mena de bocs emissaris en què les masses carreguen les seues aspiracions, els seus fanatismes i les seues frustracions. Bé que les dades d’aquella enquesta es referien a l’Estat espanyol, l’extrapolació dels resultats en àmbits distints —al futbol de seleccions, posem per cas, ara que s’està celebrant el campionat mundial de Sud-àfrica—, demostraria que les significacions del fenomen no varien.

El poder ho va descobrir, ja fa temps, i utilitza la capacitat d’aglutinament de l’esport (el futbol, el rugbi...) per a construir nació, per a potenciar el sentiment d’adscripció nacional —o per a crear-ne, als indrets on no n’hi ha. Així, quan la selecció és derrotada, la “nació” sencera entra en estat catatònic. (Ho hem vist a França, a Itàlia o a Nigèria —on les derrotes dels respectius equips han esdevingut assumpte d’Estat—, i ho veiem avui a Brasil.) En canvi, les victòries de l’equip “nacional” menen al paroxisme. Yo soy español, español, español. Yo soy español, español, español, cantaven enfervorides les masses a la Pell de Brau. Vamos a ser campeones. Vamos a ganar!, cridaven, sense considerar que campions seran, en tot cas, els onze jugadors que corren per la gespa darrere de la pilota. A la plàcida Holanda de les tulipes, els molins i els formatges, la convulsió per la victòria sobtada sobre Robinho, Kaká i companyia abastava ahir dimensions siderals.




Altra dada interessant que posava de manifest l’enquesta del CIS és la ideologia majoritàriament dretana dels seguidors del València CF, que són, a més, els aficionats més entusiastes de la “roja”. (Cal recordar, en aquest sentit, que Manolo el del Bombo és valencià; té un establiment hostaler ben a prop de Mestalla.) En fi, tot açò eren coses que s’intuïen. Sense anar massa lluny, aquests dies és ben fàcil de trobar pels carrers de Xàtiva banderes monàrquiques penjant de balcons i finestres. Jo he arribat a veure al carrer Sant Rafael una bandera franquista —amb l’àguila, el jou i les fletxes— durant la passada Eurocopa. L’esquerra, per la seua banda, sol estar molt allunyada de les manifestacions de masses amb tiró popular. Ignore quina serà la situació, quant a l’adscripció ideològica dels aficionats, en països com la República Argentina. Però sembla que el nacionalisme barroer i ranci s’ha estès com una taca d’oli pertot arreu.

2 comentaris:

Vicent ha dit...

No ha fet vostè un grà massa per una bandera d'un nostàlgic? Jo pense que és normal ací al País Valencià les banderes del Regne d'Espanya o Estat Espanyol que al cap i a la fi, tot i que hi ha qui ja hi està en contra, va ser la unió fonamentalment dels dos regnes, la corona catalano-aragonesa i Castella, si vostè visquera ací a València es tornava boig, jo parlant tot seriosament sóc o existisc com a persona amb llenguatge i aquest per mi és aproximadament en un 45% castellà, un 45% català i un 10% francès, no crec en els països ni en les nacions, crec en el simbòlic, com deia Pessoa la meua pàtria (concepte republicà)és la meua llengua.

Bé m'acomiade de vostè esperant que es passe per la meua pàgina, estic intentant una mica fer interlocutors dels meus escrits, estan bàsicament escrits en català tot i que tinc 2 en francès i un en castellà, ja em dirà.

Una salutació cordial a un valencià afortunat que veu amb més normalitat l'ús del català a la seua terra que no pas jo.

Ximo ha dit...

Efectivament, un gra no fa graner. Altrament, estaríem apanyats!

I sí, afortunadament, ací, a Xàtiva, encara és possible d'utilitzar el nostre idioma amb certa normalitat.

M'he passat pel seu blog. Ja el deixaré algun comentari.