Divendres se celebrà el quaranta-un aniversari de la Constitució del 78. Els mitjans informatius del sistema ens van recordar que la carta magna segellà la reconciliació entre els espanyols, ha proporcionat el període de pau més llarg de la nostra història, homologa Espanya amb les altres democràcies del seu entorn, garanteix drets i llibertats universalment reconeguts, etc. Açò, que és perfectament discutible, conclou en una mena de sacralització de la nostra llei fonamental. El corol·lari de tot plegat és curiós; qui no es manifesta constitucionalista esdevé un empestat. Es parla amb total desimboltura d'una aliança de partits constitucionalistes per a combatre totes les formacions polítiques que rebutgen la Constitució. ¿No havíem quedat que posà punt i final a l'enfrontament entre espanyols? I és que la realitat no és tan idíl·lica com ens la pinten. En primer lloc caldria aclarir una qüestió de principi: en democràcia no és exigible que tothom s'haja de manifestar fervent partidari d'una norma; només és exigible el seu acatament mentre estiga vigent. I han de ser legítims els intents de canviar-la. Les normes no són immutables.
Millor dit, ¡no haurien de ser immutables! Però la meravellosa i sagrada Constitució del 78 està redactada de tal manera que és pràcticament impossible canviar-la pel procediment que ella mateixa estableix. El centralisme vol una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista de Catalunya està alimentada, precisament, per la convicció que el centralisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Atès el sistema de majories que exigeixen els articles 166, 167 i 168 de la carta magna, aquesta només es pot reformar amb l’acord dels grans partits centralistes. Jo em declare total detractor del text constitucional. No reconeix altra nació que l’espanyola. Ignora, per tant, el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. L'estat nació espanyol és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació entesa així no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text sagrat. ¡España, unidad de destino en lo universal!
Millor dit, ¡no haurien de ser immutables! Però la meravellosa i sagrada Constitució del 78 està redactada de tal manera que és pràcticament impossible canviar-la pel procediment que ella mateixa estableix. El centralisme vol una llei de lleis immutable, una norma fonamental per a tota l’eternitat. L’embranzida independentista de Catalunya està alimentada, precisament, per la convicció que el centralisme mai no acceptarà cap redistribució democràtica del poder. Atès el sistema de majories que exigeixen els articles 166, 167 i 168 de la carta magna, aquesta només es pot reformar amb l’acord dels grans partits centralistes. Jo em declare total detractor del text constitucional. No reconeix altra nació que l’espanyola. Ignora, per tant, el nucli fonamental del problema espanyol, l'existència de diverses nacions al si de l'Estat. L'estat nació espanyol és, des de la Constitució de Cadis de 1812, un territori perfectament delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació entesa així no descansa en cap identitat ètnica o cultural, es fonamenta en un text sagrat. ¡España, unidad de destino en lo universal!
El text sagrat estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'Estat. La forma que adopte aquest estat nació —monarquia parlamentària, república federal— és qüestió secundària. Certament, la Constitució del 78 expressa al seu preàmbul la voluntat de proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones. Aqueixes paraules, però, han resultat ser una declaració merament retòrica. La nostra llei de lleis tampoc no permet que les comunitats autònomes puguen convocar referèndums consultius. La decidida voluntat de consagrar una única nació perpètua es manifesta clarament als articles 3, 4 i 5 del títol preliminar, en què es proclamen la bandera i la llengua oficials d'Espanya i la capital de l'Estat, Madrid. El Regne Unit, posem per cas, no té constitució escrita. Tampoc no té una bandera o una llengua oficials. La Union Jack és, en realitat, la bandera de la Royal Navy, bé que tothom ha acabat acceptant-la com a símbol britànic per excel·lència. En matèria de símbols, els britànics són molt flexibles.
La nostra carta magna estableix que la forma política de l'Estat espanyol és la monàrquica, però el ciutadà no pogué decidir sobre aquest assumpte de manera separada; en 1978, hagué de votar alhora el pack complet, constitució i monarquia. Jo sóc republicà i totalment contrari al Borbó. I no crec que la Constitució siga fruit de cap reconciliació. Els hereus del franquisme oferiren a l'oposició una democràcia homologable a canvi d'oblit. No hi hagué cap ruptura, per tant, sinó transició. Això significa que no es van depurar determinats aparells estatals: judicatura, forces armades, policia... Tampoc no hi hagué depuració al si de les grans empreses crescudes a recer de la dictadura. La Constitució del 78 començà a regir, doncs, en un context de simple treva. Els partits acceptaren el tracte de l'oblit, però les víctimes de la barbàrie i la repressió franquistes mai no han pogut oblidar. I clar, tan aviat com han reivindicat justícia i memòria, el franquisme sociològic s'ha posat en peu de guerra. En fi, davant la crisi desfermada pel conflicte català, està de moda declarar-se constitucionalista. Jo també ho voldria ser, però d'una constitució distinta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada