Mes d'octubre mogut

La tirallonga de "no arguments" en contra de l'amnistia és cada cop més llarga. Alguns giren al voltant de la il·licitud de les accions que cometeren els independentistes catalans. Caldria recordar que aital il·licitud està sotmesa a un debat intens. En principi, els líders del procés foren acusats de rebel·lió, però aquesta imputació fou retirada. Juristes de reconegut prestigi sostenen que tampoc no cometeren cap sedició. En qualsevol cas, aquest delicte ja no existeix al Codi Penal. Sols queden la desobediència i la malversació, delicte, aquest últim, molt discutible per vàries raons. Un informe del ministre Montoro afirmava que no s'havia gastat cap euro de diners públics en l'organització del procés. D'altra banda, el Tribunal Suprem ha deixat en res la recent reforma de la malversació —hom podria sospitar que de manera retorçada—; per als magistrats, tot és malversació agreujada amb unes penes altíssimes. Finalment, encara seria ben possible que la justícia europea deixés amb un pam de nassos els tribunals espanyols. Per tant, tots els "no arguments" basats en la premissa dels grans crims que es van perpetrar cauen pel seu pes.

Estic referint-me a afirmacions com aquestes: la amnistía harà desaparecer delitos graves; los autores no han reconocido la ilicitud de los actos cometidos; los delincuentes serán sustraídos a la acción de la justicia... En realitat, l'amnistia no anul·la l'existència dels delictes amnistiats. Simplement decreta el seu l'oblit legal i l'extinció de la responsabilitat penal dels autors (no la civil, quan calga indemnitzar particulars aliens als fets). La mesura de gràcia és una cessió per tal d'aconseguir un bé superior (en aquest cas, afavorir la solució d'un conflicte polític greu). És fer creu i ratlla, començar de cap i de nou. Si delinqueixen altra vegada, els amnistiats tornaran a ser perseguits penalment. El "no argument" més gros que he sentit és aquest: Se reconocerá que los delincuentes tenían razón. ¿Reconeixia l'amnistia de 1977 que els terroristes d'ETA o els policies torturadors franquistes tenien raó? Després estan les hipèrboles: l'amnistia suposa un gravíssim atac a l'estat democràtic de dret que consagra la nostra Constitució i fa perillar les regles bàsiques de convivència i les garanties dels drets dels ciutadans. ¡L'argument de la por!

També s'ha dit que l'amnistia només es fa servir quan hi ha canvis de règim, però una anàlisi històrica i un estudi de dret comparat demostra clarament que això no és cert; el govern del Regne Unit acaba d'amnistiar delictes relacionats amb el conflicte d'Irlanda del Nord sense que s'haja produït cap pas d'una dictadura a un règim democràtic. Hi ha alguns "no arguments" que es basen en el principi d'igualtat davant la llei. Amb independència que, com tothom sap, la llei mai no és igual per a tots, cal recordar que el principi admet excepcions. De fet, el govern de Mariano Rajoy va aprovar una amnistia fiscal. Les crítiques per vulneració de la separació de poders cauen en la mateixa errada; no hi ha una separació de poders absoluta. (Recordem com són nomenats els membres del CGPJ, el fiscal general...) Tampoc no s'esmena la plana als jutges que han actuat correctament —cosa dubtosa en el cas que ens ocupa—, perquè no es revisa la seua sentència. No té sentit dir, com han fet alguns vells "socialistes", que la mesura de gràcia es carrega el pacte de la Transició. Precisament, es va basar sobretot a fer creu i ratlla.

Als caps del PP els sobra hipocresia i els falla la memòria; dos diputats del seu partit antecessor, Alianza Popular, van votar en contra de l'amnistia de 1977 i divuit es van abstenir. Diuen que l'amnistia no té encaix constitucional, però obliden que la de 1977 no fou derogada quan entrà en vigor la Constitució. Els crítics sí tenen part de raó quan opinen que Sánchez vol canviar vots per impunitat —jo preferisc el terme oblit. Recordem, però, que un partit obligat a pactar per a obtenir majoria parlamentària suficient haurà d'atendre alguna de les peticions dels seus socis sempre que llurs demandes no siguen il·legals. He escoltat com alguns caps del PP feien el següent raonament: La amnistía desautoriza la democracia española, equivale a decir que es un régimen dictatorial. Tant com dictatorial, no, però una democràcia manifestament millorable, sí. La reacció estatal als fets de 2017 causà estupor internacional. Finalment, es rebutja l'amnistia perquè els beneficiaris, lluny de penedir-se, anuncien que tornaran a convocar un referèndum. Demanar que nombrosos ciutadans de Catalunya renuncien als seus ideals no té cap sentit.

En tot cas, cal distingir entre grans paraules i negociacions discretes per a trobar una sortida. Mentre, la reacció anuncia la seua mobilització contra una mesura de gràcia basada en motius polítics de caràcter extraordinari. Els fiscals conservadors ja s'han apuntat al xafarranxo. Han enviat una carta als comissaris europeus Jourová i Reynder demanant que Espanya siga advertida preventivament i que la UE intervinga quan s'aprove l'amnistia. La Conferència Episcopal ha condemnat una cosa que encara no existeix. Els bisbes deuen haver oblidat el text evangèlic: «Pere preguntà a Jesús: "Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faça? ¿Set vegades?" Jesús li respon: "No et dic set vegades, sinó setanta vegades set."» (Mateu 18, 21-35) Quant a les paraules del cap de Vox, sonen a amenaça colpista vetlada: El pueblo español tiene el derecho y el deber de defenderse. Y lo hará. Después, no vengan lloriqueando. És evident que la visceralitat ha fet acte de presència. I en circumstàncies de crispació el debat serè es fa impossible. Tindrem un mes d'octubre amb esbroncs continus.