En terres ibèriques és freqüent que els habitants d'uns llocs menyspreen els d'altres. El professor Sanchis Guarner va escriure una obra titulada Els pobles valencians parlen els uns dels altres. Els alzirencs malparlen dels algemesinencs, els alcudians dels canalins —o viceversa—, els llosers dels xativins... Aquest fenomen, molt generalitzat a la pell de brau, també s'esmenta en El español y los 7 pecados capitales, obra de Fernando Díaz-Plaja: De Jaén ni hombre ni mujer, ni aire que venga de él, Antes marrano que murciano... No oblida Díaz-Plaja els territoris de l'antiga Corona d'Argó: «Mallorquina, puta fina», «Barcelona és bona si la bossa sona», En Valencia el aire es fuego, la tierra es agua, los hombres mujeres y las mujeres nada... Almenys des del regnat de Felip IV (al segle XVII) és ben proverbial la malvolença castellana contra els catalans. Però anem a l'època de la Transició. Els caps de la UCD, a Madrid i València, s'adonaren que l'esquerra, seguidora amb major o menor convenciment de les tesis de Joan Fuster, guanyaria les eleccions al País Valencià. ¿Pararen esment, Abril Martorell, Attard i companyia, en l'esquira dels espanyols vers els catalans?
Pot ser. El ben cert és que UCD dissenyà una estratègia per a suscitar rebuig contra tot allò relacionat amb Catalunya. No es descartaren ni les accions violentes. La dreta s'esforçà a convèncer el major nombre de valencians que la nostra senyera i la nostra llengua són distintes de les catalanes. La campanya perseguia incidir sobretot a València ciutat i la seua àrea metropolitana. En altres contrades no arribaria a prendre tanta volada la pugna per les qüestions lingüístiques o simbòliques. (Això sí, un espai geogràfic que compta amb un milió i mig d'habitants és importantíssim per a la viabilitat de qualsevol projecte de país.) Als socialistes els entrà molta por i, pressionats pels dirigents de Madrid, transigiren; acceptaren estatut devaluat, noms de la comunitat autònoma i la llengua pròpia que no responien a l'aprovat a la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de 1976, senyera del cap i casal —coronada sobre franja blava— com a bandera de tots els valencians, Himne de l'Exposició... A la llarga, la dreta aconseguí tots els seus objectius. Les meues filles no han conegut altra bandera penjada als edificis oficials que la de la franja blava.
Més endavant arribaria altra cessió a la dreta, la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que implicava perill d'esquerdes en la unitat de la llengua. Hom pot entendre la creació de les acadèmies corresponents a la RAE en terres americanes; estan separades per un oceà. Però catalans, valencians i balears estem junts i som pocs comparativament. ¿Era precisa l'existència de dos ens normatius per a la mateixa llengua? S'ha posat en perill la unitat del mercat editorial del català i la seua viabilitat econòmica. Sembla que l'AVL era garantia d'aconseguir per fi la pau i l'enteniment entre valencians. Doncs, la cosa no està gens clara. El conseller d'Educació digué que l'AVL no tiene la verdad absoluta sobre el valenciano i defengué que cada uno utilice el que estime conveniente, és a dir, que cadascú parle i escriga com li vinga en gana. Mazón demanà a la presidenta de l'AVL revalencianitzar els criteris lingüístics i pacificar el conflicte (que alimenten el mateix PP i Vox). No puede ser que haya valencianos que se sientan al margen de la normativa.
Podem estar renunciant fins a l'infinit i no aconseguirem res, perquè la dreta troba que el tema de la llengua li dóna rèdits electorals i li serveix de cortina de fum per a tapar altres qüestions, com els retalls als serveis públics. Per tal d'aconseguir la pau definitiva amb el PP, caldria acceptar incondicionalment el seu paquet de màxims sobre la qüestió, cosa que suposaria la mort del valencià. Així i tot, no sé. Un amic bromeja: «Com diuen els hipsters, açò és un must.» El PP sembla un gos amb una presa. No la soltarà. No oblidem que el trumpisme fa estralls en la dreta. Li la bufen l'AVL i el sursum corda. De més a més, pensar en la hipotètica —i pràcticament impossible— entesa entre territoris de parla catalana fa feredat als nacionalistes espanyols. Tenen dedicat a l'assumpte l'article 145.1 de la Constitució: En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas. La dreta i part de l'esquerra espanyoles propugnen un estat nació perpetu amb una sola llengua, l'espanyola. Per tant, mentre el valencià romanga viu, l'embolic està assegurat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada