diumenge, 10 de juliol de 2011

Un periòdic en català?

Aquests dies, Xavi Aliaga i Toni Cucarella han penjat als seus blogs sengles reflexions sobre la viabilitat d’un periòdic escrit en la nostra llengua, posant l’accent, cadascun d’ells, en dos vessants distints: Xavi, als aspectes bàsicament econòmics; Toni, als lingüístics. Alguns comentaris que s’han fet a les dues entrades són també força interessants. Crec, però, que caldria començar pel principi: al País Valencià s’han fet diferents intents de publicar una premsa diària independent i plural, prescindint de l’idioma com a element determinant. Cal recordar, en aquest sentit, la figura del periodista Joan Josep Pérez Benlloch, nascut a Moixent. En 1980, durant l'etapa de transició democràtica, Pérez Benlloch va traure al carrer una capçalera històrica, Diario de Valencia, amb el subtítol de Periódico independiente del País Valenciano.

El diari comptava amb el patrocini de Joaquim Maldonado (antic militant de la Dreta Regional de Lluís Lúcia). Pérez Benlloch, després de romandre al càrrec uns mesos, cedí el pas a Jesús Montesinos. Finalment, el diari va desaparèixer en abril de 1982. Joan Josep Pérez Benlloch tornà a protagonitzar una experiència semblant amb Noticias al Día, que també desaparegué aviat. Diverses foren les dificultats amb què van topar els dos diaris: escassa publicitat, manca de recursos econòmics i tiratges molt limitats. Per a ficar dempeus les dues publicacions, es van promoure fins i tot les microaportacions que esmenta algun comentarista del post de Xavi. De res no serviren, però, aquelles subscripcions populars. En resum: no fou possible publicar una premsa independent valenciana, ni tan sols escrita en castellà!









Després vindrien de Catalunya dues experiències totalment compromeses amb la llengua: Avui i El Punt. La primera capçalera sempre ha comptat amb ajudes institucionals, per tal de poder sobreviure. Però les subvencions, ja se sap, van en detriment de la independència. Quant al setmanari El Punt, Xavi Aliaga explica al seu post la impossibilitat de transformar-se en diari. Finalment, aquesta publicació acabà abandonant els quioscs valencians —com també ha fet Avui— i recloent-se a la xarxa. Algunes persones han opinat que s’hauria de començar per fer un diari electrònic. Independentment que un diari com aquest també necessita una estructura professional i, per tant, viabilitat econòmica, cal recordar que ja existeixen diferents capçaleres electròniques, Vilaweb la més veterana de totes. L’obstacle continua sent l’escassetat de lectors, i la subsegüent insuficiència d’ingressos publicitaris, ja de per sí ben minsos en època de crisi.

Aquesta escassetat també afecta la premsa escrita en castellà, fins i tot la d’àmbit estatal. Els darrers dies s’ha sabut que l’empresa editora d’El Mundo necessita una injecció urgent de recursos, és a dir, el recolzament i l’ajuda financera de la seua matriu italiana RCS. Si un diari global vol tenir presència als quioscs —assumpte molt més que simbòlic—, ha de comptar amb una estructura empresarial sanejada, uns mitjans materials adequats, un planter suficient de professionals, uns tiratges importants i uns ingressos que el facen rendible. S’ha apuntat la conveniència de crear un diari que es distribuïsca per tots els Països Catalans («un diari amb seccions úniques, cultura, política internacional, opinió, successos, societat, etc, amb suplements diferenciats que tracten més extensament els afers, sobretot els polítics, dels diferents territoris dels Països Catalans», escriu un comentarista a l’entrada de Toni Cucarella).

Un diari que aspire a cobrir alhora la informació internacional, nacional i local ha de comptar amb una xarxa de múltiples redaccions. L’exemple el tenim al diari Levante-EMV; té diverses seus comarcals amb redactors, fotògrafs, col·laboradors d’opinió, personal comercial per a captar i cobrar la publicitat, equipament informàtic per a compaginar les planes comarcals i xarxa de comunicacions per a traslladar a la redacció central el material maquetat. Tot això multiplicat pel número de territoris en què es vol tenir implantació. No cal dir que una estructura com aquesta, inevitable si es vol tenir un contacte estret amb els lectors de tots els racons geogràfics, és molt costosa. Per això, tots els periòdics valencians travessen per problemes econòmics. En definitiva, jo també voldria trobar al quiosc un diari escrit en la llengua pròpia, però compartisc l’opinió de Xavi: de moment, aquesta aspiració és totalment inviable.

6 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

El que jo volia explicar però ampliat amb dades molt interessants, com sempre. Salut, Ximo!

Ximo ha dit...

Salut, Xavi! I perdona'm si t'he xafat el guitarró.

Anònim ha dit...

No serà aquesta l'alternativa?

http://www.amicsdelsmedia.cat/hi-ha-espai-per-un-nou-model-de-premsa-de-pap-50333

Aquil·les Sisternes ha dit...

Podria ser l’alternativa. Però caldria fer uns aclariments. Xavi, Toni i Ximo es demanaven per la viabilitat de premsa diària escrita en català. L’enllaç que aporta l’anònim parla d’altra cosa: d’un diari digital que trauria els diumenges un periòdic en paper. Bé que el text enllaçat marca distàncies amb les revistes o setmanaris convencionals, l’alternativa no deixa de tenir certes semblances amb els suplements de cap de setmana i els dominicals que publiquen els diaris generalistes, dedicats a política, societat, economia, viatges, cultura...

Si de cas, la novetat rauria a proporcionar l’actualitat del dissabte i del dia en què es distribueix el periòdic, el diumenge. No estaria mal aquesta alternativa. Conec gent que estaria disposada a col·laborar-hi. Llàstima que no s’aporte cap dada sobre el cost econòmic d’un projecte com aquest —llevat de generalitats del tipus “un cost més reduït”. Cal recordar que els periòdics setmanals —El Temps, posem per cas— també tenen dificultats econòmiques.

De fet, el setmanari d’Eliseu Climent no sobreviu exclusivament dels ingressos per vendes, subscripcions i publicitat (la publicitat amb què compta és minsa i sol procedir, amb escasses excepcions, de Catalunya). També sobreviu gràcies a les subvencions encobertes, per l’enorme confusió de guinguetes (una estranya barreja d’evidents negocis privats i entitats sense ànim de lucre) que alberga el casal del carrer Sant Ferran de València.

Anònim ha dit...

L'article compara costos entre diari i periòdic dominical, dient: -té els avantatges d’uns costos més reduïts "que la premsa diària"- i també ho fa amb els preus. Periòdic dominical 2'50€ i els setmanaris d'informació general poden arribar als 5€.

Dades recents del diari dominical de l'Expresso:

http://aeiou.expresso.pt/expresso-aumenta-lideranca=f661531

Anònim ha dit...

Yo pensaba que éramos bastante amigos hasta que me la clavaste por la espalda. Confié en ti y al final todo se sabe y me enteré por un tercero que me traicionaste.

Que te vaya bien con tus blogs porque como persona ya sé cómo eres de verdad. Tranquilo que daré la cara cuando lo crea conveniente.