Quan es produeixen fets com l'acció de Hamàs perpetrada el 7 d'octubre i la subsegüent reacció israeliana, tothom sent la temptació de dir la seua. Però moltes opinions estan esbiaixades. La distorsió pot estar provocada per tres factors: racisme —o fòbia— contra algun dels oponents, ideologia des de la qual s'opina i desconeixença d'aspectes essencials del problema. El racisme contra els jueus i els àrabs està molt estès. S'arriba a dir que no es parlaria tant de la venjança contra un grup terrorista si Israel no fos l'estat que pren represàlies; l'odi als jueus seria la raó que els fets apareguen en totes les primeres planes. Això no és de veres. En realitat, la venjança atrau l'atenció per l'enorme magnitud que ha pres. Ara bé, no cap dubte que els antisemites estaran sistemàticament en contra de l'estat hebreu, i els islamòfobs —o les persones que senten racisme contra els àrabs— trobaran que qualsevol cosa que els passe als palestins se la tenen ben merescuda. Amb aquest tipus de raonaments no s'arriba enlloc. Caldria aparcar les fòbies a l'hora d'opinar sobre fets punyents. Desterrem qualsevol temptació de deshumanitzar els altres.
Les idees preconcebudes també distorsionen. Si posem la vista en el conflicte amb les ulleres dels prejudicis ideològics, la realitat tornarà una imatge deformada. Ja fa temps que la pell de brau està dividida i polaritzada. Per tant, és freqüent que els seus habitants, posicionats en un dels pols, facen servir com a munició tot allò amb què es puga atacar l'adversari. En general, la gent d'esquerres dóna suport als palestins i la gent de dretes als israelians. Però les coses no són tan simples, ni de bon tros. Hi ha molta desconeixença. Al-Fatah, Hamàs i Hezbol·là són tres grups distints. El primer, que fundà el desaparegut Iàssir Arafat, és laic i socialista. Les autoritats israelianes consideraven Fatah un grup terrorista i, en un intent per debilitar-lo —la tàctica del divideix i venceràs—, van propiciar d'amagatotis el creixement de Hamàs. Com sol passar, la criatura se'ls ha anat de les mans. Arran dels acords d'Oslo, Fatah va reconèixer l'Estat d'Israel. Hamàs és sunnita i s'inspira en els Germans Musulmans egipcis. Els bons coneixedors de l'Orient Mitjà afirmen que Hamàs pertany al wahhabisme, o salafisme, el corrent rigorista majoritari a l'actual islam sunnita.
Hamàs, que té braç polític i braç militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això de la xaria. El grup islamista va guanyar les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per raons simples: les autoritats d'Al-Fatah estan corcades per la corrupció i no combaten, segons el parer de nombrosos palestins, les arbitrarietats dels successius governs d'Israel (apropiació de terres palestines, assentaments il·legals de colons jueus...). A més, Hamàs —com fan altres grups religiosos— ha creat una xarxa assistencial important. Subministra moltes ajudes a una població mancada de les coses més bàsiques. Hamàs crea dispensaris mèdics, escoles i economats, distribueix aliments i medicines, dóna subsidis... Si es tornaren a convocar eleccions, potser les guanyaria tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. Això no vol dir, evidentment, que tots els palestins siguen membres de Hamàs, però perceben que és l'única organització que planta cara als opressors israelians. Per tant, serà difícil trobar un palestí que critique les accions sanguinàries de Hamàs.
Hezbol·là, amb forta presència al Líban, és un grup xiïta que rep moltíssima ajuda, econòmica i militar, del règim dels aiatol·làs iranians. La milícia d'Hezbol·là, millor armada que la de Hamàs, és peça fonamental en la política d'Iran, que aspira a ser la potència regional d'Orient Mitjà. L'objectiu expressat clarament pels clergues que governen Iran és anorrear l'Estat d'Israel. Evidentment, l'esquerra ha d'anar amb molta precaució a l'hora de donar suport als palestins. Convé distingir molt bé entre el poble pla i les dues organitzacions islamistes que s'acaben d'esmentar; intentar establir un estat teocràtic regit per la xaria és un plantejament rebutjable des del punt de vista democràtic. A l'altra banda del conflicte, hi ha plantejaments simètrics. La dreta espanyola dóna suport a Israel perquè diu que és l'únic estat democràtic de la zona. Però la creació a Palestina d'un estat "jueu" ex novo fou una anomalia democràtica i un anacronisme —com ho seria un nou estat zoroàstric als Monegres o un budista a les Highlands escoceses. Els estats moderns han de ser aconfessionals, democràtics i respectuosos de la diversitat. ¿Ho és Israel?
A hores d'ara, l'estat hebreu està governat per una coalició d'extrema dreta. Per a poder formar govern, Binyamín Netanyahu ha pactat amb partits extremistes i ultrareligiosos. «Nosaltres som el poble de la llum, però ells són el poble de la foscor. Realitzarem la profecia d'Isaïes», afirmà el primer ministre israelià, citant diferents versicles de la Bíblia: «Ja no hi haurà robatori a les teues fronteres i les teues portes seran de glòria. Junts lluitarem, junts vencerem. Perquè els pobles i els regnes que no vulguen servir-vos periran, i aqueixes nacions seran completament destruïdes.» (Isaïes, 60) Referint-se a l'acció de Hamàs del dia 7, Netanyahu afegí: «Recordem el que ens féu Amalec, segons diu la Santa Bíblia.» Es referia a un passatge del Primer llibre de Samuel: «Ara ves i fereix Amalec, i destrueix per complet tot allò que té, i no el perdones, sinó mata l'home i i la dona, el xiquet i el lactant, el bou i l'ovella, el camell i l'ase.» El somni humit d'alguns socis de la coalició de govern presidida per Netanyahu és extirpar els àrabs —sense més fonament que el mite religiós— de l'Eretz Yisra'el, del Regne de David, de la terra promesa per Jahvè al poble escollit.
Molts jueus —no tots— imaginen un estat ètnic i teocràtic, regit per la Torà, que s'estendria des de la frontera amb Egipte fins al nord del Líban. I encara podria comprendre més espais a l'est i al nord-est. Aquestes són les mentalitats dels contendents a la terra que molts denominen santa. Es pot pensar que la creació de l'Estat d'Israel fou una anomalia, però ja han passat setanta-cinc anys. És una realitat consolidada i en expansió. Difícilment es compliran els desitjos d'alguns veïns, de veure'l desaparèixer, almenys en el curt o el mitjà termini, bé que la història demostre que no hi ha res impossible. I amb aquest teló de fons es desenvolupen els fets. Israel sempre ha aplicat una peculiar llei del talió: cent morts palestins per cada mort israelià. (Com Hamàs matà 1.400 jueus el dia 7 d'octubre, hom podria pensar que l'exèrcit d'Israel provocarà 140.000 morts palestins.) Ara, però, sembla que el govern israelià vol buidar de palestins la Franja de Gaza. La gran operació militar que desplega el Tzáhal pretén arrasar-ho tot a sang i foc. ¡Acte terrorista d'una banda, genocidi i crims de guerra de l'altra! I cap possibilitat d'un alto el foc immediat.
Les idees preconcebudes també distorsionen. Si posem la vista en el conflicte amb les ulleres dels prejudicis ideològics, la realitat tornarà una imatge deformada. Ja fa temps que la pell de brau està dividida i polaritzada. Per tant, és freqüent que els seus habitants, posicionats en un dels pols, facen servir com a munició tot allò amb què es puga atacar l'adversari. En general, la gent d'esquerres dóna suport als palestins i la gent de dretes als israelians. Però les coses no són tan simples, ni de bon tros. Hi ha molta desconeixença. Al-Fatah, Hamàs i Hezbol·là són tres grups distints. El primer, que fundà el desaparegut Iàssir Arafat, és laic i socialista. Les autoritats israelianes consideraven Fatah un grup terrorista i, en un intent per debilitar-lo —la tàctica del divideix i venceràs—, van propiciar d'amagatotis el creixement de Hamàs. Com sol passar, la criatura se'ls ha anat de les mans. Arran dels acords d'Oslo, Fatah va reconèixer l'Estat d'Israel. Hamàs és sunnita i s'inspira en els Germans Musulmans egipcis. Els bons coneixedors de l'Orient Mitjà afirmen que Hamàs pertany al wahhabisme, o salafisme, el corrent rigorista majoritari a l'actual islam sunnita.
Hamàs, que té braç polític i braç militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això de la xaria. El grup islamista va guanyar les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per raons simples: les autoritats d'Al-Fatah estan corcades per la corrupció i no combaten, segons el parer de nombrosos palestins, les arbitrarietats dels successius governs d'Israel (apropiació de terres palestines, assentaments il·legals de colons jueus...). A més, Hamàs —com fan altres grups religiosos— ha creat una xarxa assistencial important. Subministra moltes ajudes a una població mancada de les coses més bàsiques. Hamàs crea dispensaris mèdics, escoles i economats, distribueix aliments i medicines, dóna subsidis... Si es tornaren a convocar eleccions, potser les guanyaria tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. Això no vol dir, evidentment, que tots els palestins siguen membres de Hamàs, però perceben que és l'única organització que planta cara als opressors israelians. Per tant, serà difícil trobar un palestí que critique les accions sanguinàries de Hamàs.
Hezbol·là, amb forta presència al Líban, és un grup xiïta que rep moltíssima ajuda, econòmica i militar, del règim dels aiatol·làs iranians. La milícia d'Hezbol·là, millor armada que la de Hamàs, és peça fonamental en la política d'Iran, que aspira a ser la potència regional d'Orient Mitjà. L'objectiu expressat clarament pels clergues que governen Iran és anorrear l'Estat d'Israel. Evidentment, l'esquerra ha d'anar amb molta precaució a l'hora de donar suport als palestins. Convé distingir molt bé entre el poble pla i les dues organitzacions islamistes que s'acaben d'esmentar; intentar establir un estat teocràtic regit per la xaria és un plantejament rebutjable des del punt de vista democràtic. A l'altra banda del conflicte, hi ha plantejaments simètrics. La dreta espanyola dóna suport a Israel perquè diu que és l'únic estat democràtic de la zona. Però la creació a Palestina d'un estat "jueu" ex novo fou una anomalia democràtica i un anacronisme —com ho seria un nou estat zoroàstric als Monegres o un budista a les Highlands escoceses. Els estats moderns han de ser aconfessionals, democràtics i respectuosos de la diversitat. ¿Ho és Israel?
A hores d'ara, l'estat hebreu està governat per una coalició d'extrema dreta. Per a poder formar govern, Binyamín Netanyahu ha pactat amb partits extremistes i ultrareligiosos. «Nosaltres som el poble de la llum, però ells són el poble de la foscor. Realitzarem la profecia d'Isaïes», afirmà el primer ministre israelià, citant diferents versicles de la Bíblia: «Ja no hi haurà robatori a les teues fronteres i les teues portes seran de glòria. Junts lluitarem, junts vencerem. Perquè els pobles i els regnes que no vulguen servir-vos periran, i aqueixes nacions seran completament destruïdes.» (Isaïes, 60) Referint-se a l'acció de Hamàs del dia 7, Netanyahu afegí: «Recordem el que ens féu Amalec, segons diu la Santa Bíblia.» Es referia a un passatge del Primer llibre de Samuel: «Ara ves i fereix Amalec, i destrueix per complet tot allò que té, i no el perdones, sinó mata l'home i i la dona, el xiquet i el lactant, el bou i l'ovella, el camell i l'ase.» El somni humit d'alguns socis de la coalició de govern presidida per Netanyahu és extirpar els àrabs —sense més fonament que el mite religiós— de l'Eretz Yisra'el, del Regne de David, de la terra promesa per Jahvè al poble escollit.
Molts jueus —no tots— imaginen un estat ètnic i teocràtic, regit per la Torà, que s'estendria des de la frontera amb Egipte fins al nord del Líban. I encara podria comprendre més espais a l'est i al nord-est. Aquestes són les mentalitats dels contendents a la terra que molts denominen santa. Es pot pensar que la creació de l'Estat d'Israel fou una anomalia, però ja han passat setanta-cinc anys. És una realitat consolidada i en expansió. Difícilment es compliran els desitjos d'alguns veïns, de veure'l desaparèixer, almenys en el curt o el mitjà termini, bé que la història demostre que no hi ha res impossible. I amb aquest teló de fons es desenvolupen els fets. Israel sempre ha aplicat una peculiar llei del talió: cent morts palestins per cada mort israelià. (Com Hamàs matà 1.400 jueus el dia 7 d'octubre, hom podria pensar que l'exèrcit d'Israel provocarà 140.000 morts palestins.) Ara, però, sembla que el govern israelià vol buidar de palestins la Franja de Gaza. La gran operació militar que desplega el Tzáhal pretén arrasar-ho tot a sang i foc. ¡Acte terrorista d'una banda, genocidi i crims de guerra de l'altra! I cap possibilitat d'un alto el foc immediat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada