L'aliança dels partits que donaran suport al govern de coalició de PSOE i Sumar és com una ceba; té moltes capes. Recorda vagament el Front Popular que guanyà les eleccions de 1936 durant la II República. Per això, la dreta està fora de polleguera. I per això assistim a episodis que també evoquen el període republicà. Tanmateix, qualsevol paregut és molt superficial; ni el context ni els actants polítics són exactament els mateixos. Durant la recent campanya electoral, el dilema monarquia o república no formava part del debat. Falten uns protagonistes cardinals en 1936, els anarquistes, i el seu conat revolucionari. D'altra banda, avui, el conflicte polític català ho condiciona tot. Per tant, malgrat algunes reminiscències innegables, en llevar capes a la ceba dels acords d'investidura es veu com són de distints els escenaris. La primera capa és l'amnistia. Al marge de solucionar múltiples situacions personals doloroses, afavoreix més l'Estat que els independentistes. En el futur, el PP se'n beneficiarà; la tensió política haurà minvat i la dreta espanyolista estarà en disposició de poder pactar amb la dreta catalanista (el govern de Pedro Sánchez ja li haurà fet al PP la feina "bruta"). A més, l'amnistia a tots els encausats pel "procés" llava la cara d'Espanya davant d'Europa.
Segona capa. Els acords d'investidura deixen més dividits els independentistes. El PP no ho vol veure o es fa el longuis. Costarà moltíssim que ERC i Junts refacen ponts. És possible que no ho aconseguisquen a curt o mitjà termini. En açò, Pedro Sánchez també ha estat molt astut. De fet, el PSC tragué el passat 23 de juliol 250.000 vots més que la suma dels obtinguts per ERC, Junts i la CUP. La tercera capa de la ceba té a veure amb les cessions que s'han de fer en qualsevol pacte. El PSOE ha acceptat l'amnistia i pràcticament res més. La cessió de les rodalies de Renfe i d'un percentatge dels imposts recaptats a Catalunya o la quitança de part del deute públic (que també poden sol·licitar altres comunitats autònomes) estan molt lluny de les contrapartides que demanaven els independentistes. En realitat, el document firmat pel PSOE i Junts posa per escrit les diferències i les desconfiances mútues que separen ambdues formacions. Junts reivindica el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el PSOE li nega legalitat i validesa. Per tant, s'emplacen a seguir negociant per a posar fi al conflicte polític. És a dir, han acordat ajornar la negociació.
Això sí, el PSOE s'ha d'engolir el mitjancer internacional que verifique els acords a què s'arribe. Junts proposarà que es negocie la celebració d'un referèndum d'autodeterminació d'acord amb l'article 92 de la Constitució, cosa que implica acceptar el marc constitucional. Per la seua part, el PSOE proposarà desenvolupar l'Estatut de 2006 i desplegar el respecte ple a l'autogovern i la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya. En definitiva, Junts renuncia a la unilateralitat. Per això, sectors de l'independentisme han rebutjat el pacte. ERC i Junts, després que aquest el signés, van votar en contra de la proposició de celebrar un referèndum unilateral presentada per la CUP al parlament de Catalunya. Els independentistes accepten l'estabilitat de la legislatura, subjecta a l'avanç de les negociacions. S'acorda tenir en compte, a l'hora d'aplicar l'amnistia, l'existència de possibles casos de lawfare. La judicatura s'ha posat en peu de guerra, però molts juristes estan plenament convençuts que ha existit la prevaricació judicial. El PSOE s'ha afanyat a dir que no es pretén en cap cas revisar sentències judicials des del poder legislatiu.
Això no obstant, crida l'atenció, per exemple, una decisió del jutge García-Castellón, justament mentre se celebraven les negociacions del pacte d'investidura. Assenyala Puigdemont com un dels caps de Tsunami Democràtic, titllat pel magistrat d'organització terrorista, sense fonament, i vol investigar l'expresident, sense competència, per presumpta comissió d'actes terroristes. Si no és lawfare s'assembla. En fi, a la quarta capa del pacte estan Europa i els mercats. Governs d'estats de la Unió Europea ja s'han tranquil·litzat en veure que la coalició de progrés espanyola aconsegueix frenar la ultradreta. Açò marca una diferència radical amb la situació de 1936. A hores d'ara, Espanya pertany tant a la UE com a l'OTAN. La dreta s'ha pres molt malament els resultats del 23 de juliol i intenta per tots els mitjans —inclosos els violents— impedir que triomfe la investidura de Sánchez. Però està tot molt ben lligat. El PNB ja té les seues compensacions. Sumar ha aconseguit que el PSOE accepte la pròrroga dels imposts extraordinaris a la banca i les energètiques, una reducció de la jornada laboral i diverses millores socials. Hi haurà govern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada