dimarts, 20 de maig de 2008

Ens ho juguem a la ratlleta?

Les incògnites que planen sobre el futur del teatre romà de Sagunt mostren una vegada més les paradoxes en què habitualment es desenvolupa la política del país. Tenim, en primer lloc, els sentiments contradictoris experimentats per aquells espectadors que assisteixen, atònits, a la representació teatral saguntina, una farsa amb ribets de tragicomèdia. Uns voldrien que l’actual teatre se salvés de l’enderroc, perquè l’obra realitzada pels arquitectes Grassi i Portaceli és admirable en molts sentits i perquè la rehabilitació del monument originari, del qual queda ben poca cosa, ha permès que, des de finals dels noranta, molts valencians gaudisquen d’uns muntatges escènics força interessants. Altres, pel contrari, pensen que tampoc no passaria res si els elements afegits foren enderrocats. El teatre tornaria a ser la ruïna romàntica que sempre fou i, de pas, quedaria desbaratat el nou intent del PPCV de traure rendibilitat política a un assumpte de transcendència pública.

Hem de tenir present que els populars pretenien derruir, per raons de pura estratègia partidista (servint-se de l’advocat Marco Molines), una de les obres més emblemàtiques de l’etapa socialista. Volien anorrear qualsevol vestigi de les actuacions enllestides pels seus antecessors. La mateixa estratègia de l’anorreament s’aplicà també a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, que va perdre l’element més cridaner, la torre de comunicacions projectada per Santiago Calatrava, perquè Zaplana no volia, de cap manera, que fos recordada com “la torre dels socialistes”. I clar, ara, per la mateixa regla de tres, el populars tracten d’impedir que es desmunte l’obra nova del teatre romà; no volen ser assenyalats, per la posteritat, com els responsables del seu derrocament. Però atenció: a Camps i companyia no sols els preocupa la qüestió d’imatge; també els preocupa, i molt, el cost electoral que podria tenir la reversió del monument al seu estat anterior.

Els actuals inquilins de la Generalitat havien pensat que, un cop vençudes i desarmades les hosts socialistes, podrien reconduir l’assumpte del teatre. S’han trobat, però, amb un Marco Molines que se’ls ha anat de les mans (l’advocat, que mai no ha renunciat als seus propòsits, encara demana per via judicial l’execució de la sentència). Per tant, els populars, necessitats com estan de trobar una solució a l’embolic que ells mateixos han provocat (no volen ser els dolents de la pel·lícula), pretenen ara (quina idea més brillant) d’incomplir una sentència avalada pel Tribunal Suprem. I què diuen, mentrestant, els socialistes? Com que no poden desqualificar una actuació impulsada per l’antic conseller Císcar (que n’és de cruel, de vegades, la política!), s’han hagut d’abonar a la idea de la desobediència als tribunals, cosa que, d’altra banda, sembla lògica (és normal que els promotors d’una actuació subjecta a controvèrsia estiguen atrapats al seu propi laberint).
---
En definitiva, una sentència inapel·lable, que ordena desfer unes obres il·legals, podria no ser executada o ser executada de forma parcial. Amb la qual cosa, els populars passarien a la història com a salvadors del teatre romà de Sagunt i els socialistes, com a brivalls enxampats en una il·legalitat. Ara bé, l’incompliment d’una resolució avalada pel màxim òrgan judicial de l’Estat suscita la següent pregunta: ¿Cap la possibilitat, en un estat de dret, que els partits polítics o les instàncies administratives deixen de complir una sentència judicial? Doncs, sembla que sí. És més: si s’ha de jutjar pels casos Fabra i Cartagena, es podria pensar que el sistema judicial ni tan sols existeix en aquest país. Acceptar aquesta conclusió planteja, però, noves preguntes: ¿Les resolucions dels tribunals s’han d’acatar o no? ¿La demolició de les obres declarades il·legals perjudica més el PSOE o el PP? ¿Com es combat millor la demagògia d’uns i d’altres, salvant les obres de restauració o eliminant-les? Personalment, m’incline pel compliment de la sentència, sense més dilacions, i per la reversió que demanen els tribunals. Tanmateix, vist com està d’embolicat l’assumpte, tampoc no seria mala idea que ens jugàrem a la ratlleta el destí del teatre.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

De les teues paraules, es pot deduir que estàs a favor d’enderrocar la restauració del teatre. No et sembla que això és donar-li la raó al PP?

Anònim ha dit...

No es maregeu! Que ho solucionen els peperos! No són ells els qui han provocat l’embolic? Doncs ara, que l’apanyen!

Ximo ha dit...

Si la persona anònima rellegeix atentament el meu post, comprovarà que no sóc gens partidari de donar la raó al PP. Tothom sap que, en principi, els populars van utilitzar l’excusa del nou teatre per a fotre els socialistes. Però l’assumpte se’ls ha anat de les mans i, ara, no voldrien ser, de cap manera, els responsables del seu enderroc. Temen que en el futur puga dir-se: “Açò s’ho va carregar la gent del PP”. Busquen, per tant, la forma de sortir-se’n airosos de l’embolic. Si se’ls permet, tal com suggereix l’anònim, que facen la seua, sense cap mena d’oposició, ja sabem el que passarà: incompliran la sentència i diran que ells han solucionat un problema creat per altres.

Anònim ha dit...

Només una curiositat. Aquest migdia he enviat un comentari i he vist que l’has eliminat. Hi ha censura? Et preguntava, al meu comentari, si t’havies parat a pensar en els diners que costarà d’enderrocar la restauració del teatre. Es parla de 35 milions d’euros. Una fortuna! Aquests diners, com els ja invertits en la restauració, sortiran dels contribuents. Si els polítics els hagueren de pagar de la seua butxaca...

Ximo ha dit...

Estimat amic “anònim” (mai no he acabat d’entendre açò de l’anonimat). No hi ha cap censura. Simplement, he eliminat el teu comentari, per pur accident, quan, en realitat, només volia eliminar la meua contestació als dos primers anònims (per tal de modificar la seua redacció). Sobre el cost de l’enderroc, que tu xifres en 35 milions d’euros, encara no hi ha xifres fiables. Càlculs més raonables parlen de 8 o 9 milions (1.500 milions de les antigues pessetes). En qualsevol cas, en un panorama com el valencià (som l’autonomia més endeutada de l’Estat; des que mana el PP, s’han dilapidat molts diners en Terra Mítica i similars), el cost econòmic de complir una sentència hauria de passar a un segon pla. Hi ha factors més rellevats, com ara el cost polític per uns i per altres, de prendre una o altra decisió. I per damunt de tot ha d’estar, crec jo, l’objectiu d’aconseguir que els interessos de l’esquerra no surten mal parats, per enèsima vegada, d’aquesta circumstància. No podem permetre que, al final, tot acabe redundant en benefici de la dreta. A mi m’encantaria, t’ho dic de veritat, que pogués dir-se en el futur: “El PP es va carregar la restauració del teatre romà de Sagunt”. I que això quedés gravat a foc en la nostra memòria col•lectiva.