dimarts, 13 de maig de 2008

El taló de la bota italiana



Com que els viatgers avesats han perseguit sovint els vuit punts de la rosa dels vents, algú pensarà que ja ho han vist tot. Res més lluny de la realitat; encara és possible de trobar la sorpresa i el gaudi quan s’abandonen els camins trillats. Un viatge al taló de la bota italiana, per exemple, permet d’endinsar-se en èpoques de màxima esplendor de la Corona d’Aragó i descobrir un passat històric i cultural ben nostre. Els valencians que recorren la Pulla i la Basilicata, terres de vinyes i d’oliveres, de pobles blancs i de calçades de pedra seca, troben, a cada passa, contínues referències a aqueix passat gloriós: a Lecce, anomenada la Florència del Mezzogiorno, existeix una via Federico d’Aragona; a Òtranto, la vila més oriental d’Itàlia, està la via Alfonso d’Aragona; a Tàrent, antiga colònia grega, s’alça el castello aragonese... Per tant, els viatgers poden rememorar, de les costes adriàtiques estant, les figures de Frederic d’Aragó, tercer fill de Pere el Gran i Constança de Sicília (filla del rei Manfred, nebot de l’emperador Frederic II de Suàbia, del llinatge dels Hohenstaufen), i del gran monarca renaixentista Alfons el Magnànim. No acaben ací les sorpreses; els valencians que visiten en primavera la Magna Grècia comproven que els seus habitants celebren la Pasqua i la Pasquetta. La contrada també proporciona moments de gran fruïció gastronòmica; al Tavoliere Pugliese i a la Península Salentina sovintegen les rosticcerie i els restaurants que serveixen unes orecchiette, unes lasagne amb fruits de la mar i una panacotta delicioses, i uns vins de la terra, com ara el Pillu Nero, magnífics. L’arquitectura de la pedra seca i les cases blanques remeten als Ports de Morella o als carrers de Xàtiva. Els monuments megalítics i els castells, les guglie i les masserie, les esglésies rupestres i les grans catedrals romàniques testimonien un passat antic i esplendorós. Pitàgores, Pirrus d'Epir o Anníbal trepitjaren aquestes terres, escenari de mil batalles i d’altres tantes victòries –algunes d’elles, pírriques–. Bari, capital de la regió, desborda vida i activitat. Impressionen les cases del seu nucli històric plenes d’estores i roba estesa. Sorprenen els carrers saturats d’avis jugant a cartes, criatures berenant i adolescents posant a punt els seus ciclomotors. Captiven els altarets amb llums i randes, les salumerie, les fruiteries i les petites botigues de roba emplaçades en edificis amb voltes de pedra... Altres ciutats, com Ostuni, Alberobello o Trani, respiren un aire mediterrani i tranquil. El municipi de Trani, per exemple, és membre de Città Slow («Ciutat Lenta»), una organització internacional fundada a Itàlia el 1999, inspirada en la xarxa Slow Food, que propugna l’alentiment del frenesí modern. Els objectius més importants de Città Slow són resistir l’homogeneïtzació i l’americanització de les ciutats membres, millorar la seua qualitat de vida i recolzar la diversitat cultural i la recuperació dels nuclis històrics. En definitiva, encara és possible d’experimentar l’emoció d’uns paisatges, d’una arquitectura, d'unes tradicions i d’unes músiques ben nostres.


3 comentaris:

u que eix poc de Xàtiva ha dit...

Conta per on estàs de viatje i el que estàs vetjent. Gràcies.

Ximo ha dit...

De Dijous Sant a Dilluns de Pasqua, he trepitjat terres de Saragossa i Osca. M'he allargat fins a Alquézar, Jaca i San Juan de la Peña. He visitat el castell de Loarre i he camejat pels Mallos de Riglos. També he tingut temps de menjar tapes, migas i ternasco, de beure vi del Somontano i de prendre un whisky al Cafè Central d'Osca, mentre escoltava bona música.

Ah! I anima't, home! Sortir de Xàtiva no implica necessàriament haver d'anar a l'altra punta del món.

u que eix poc de Xàtiva ha dit...

De moment, bixquert, Vernisa,i Valencia. Al estiu ja eixirem un poc més lluny. Gràcies.