Com que els viatgers avesats han perseguit sovint els vuit punts de la rosa dels vents, algú pensarà que ja ho han vist tot. Res més lluny de la realitat; encara és possible de trobar la sorpresa i el gaudi quan s’abandonen els camins trillats. Un viatge al taló de la bota italiana, per exemple, permet d’endinsar-se en èpoques de màxima esplendor de la Corona d’Aragó i descobrir un passat històric i cultural ben nostre. Els valencians que recorren la Pulla i la Basilicata, terres de vinyes i d’oliveres, de pobles blancs i de calçades de pedra seca, troben, a cada passa, contínues referències a aqueix passat gloriós: a Lecce, anomenada la Florència del Mezzogiorno, existeix una via Federico d’Aragona; a Òtranto, la vila més oriental d’Itàlia, està la via Alfonso d’Aragona; a Tàrent, antiga colònia grega, s’alça el castello aragonese... Per tant, els viatgers poden rememorar, de les costes adriàtiques estant, les figures de Frederic d’Aragó, tercer fill de Pere el Gran i Constança de Sicília (filla del rei Manfred, nebot de l’emperador Frederic II de Suàbia, del llinatge dels Hohenstaufen), i del gran monarca renaixentista Alfons el Magnànim. No acaben ací les sorpreses; els valencians que visiten en primavera la Magna Grècia comproven que els seus habitants celebren la Pasqua i la Pasquetta. La contrada també proporciona moments de gran fruïció gastronòmica; al Tavoliere Pugliese i a la Península Salentina sovintegen les rosticcerie i els restaurants que serveixen unes orecchiette, unes lasagne amb fruits de la mar i una panacotta delicioses, i uns vins de la terra, com ara el Pillu Nero, magnífics. L’arquitectura de la pedra seca i les cases blanques remeten als Ports de Morella o als carrers de Xàtiva. Els monuments megalítics i els castells, les guglie i les masserie, les esglésies rupestres i les grans catedrals romàniques testimonien un passat antic i esplendorós. Pitàgores, Pirrus d'Epir o Anníbal trepitjaren aquestes terres, escenari de mil batalles i d’altres tantes victòries –algunes d’elles, pírriques–. Bari, capital de la regió, desborda vida i activitat. Impressionen les cases del seu nucli històric plenes d’estores i roba estesa. Sorprenen els carrers saturats d’avis jugant a cartes, criatures berenant i adolescents posant a punt els seus ciclomotors. Captiven els altarets amb llums i randes, les salumerie, les fruiteries i les petites botigues de roba emplaçades en edificis amb voltes de pedra... Altres ciutats, com Ostuni, Alberobello o Trani, respiren un aire mediterrani i tranquil. El municipi de Trani, per exemple, és membre de Città Slow («Ciutat Lenta»), una organització internacional fundada a Itàlia el 1999, inspirada en la xarxa Slow Food, que propugna l’alentiment del frenesí modern. Els objectius més importants de Città Slow són resistir l’homogeneïtzació i l’americanització de les ciutats membres, millorar la seua qualitat de vida i recolzar la diversitat cultural i la recuperació dels nuclis històrics. En definitiva, encara és possible d’experimentar l’emoció d’uns paisatges, d’una arquitectura, d'unes tradicions i d’unes músiques ben nostres.
3 comentaris:
Conta per on estàs de viatje i el que estàs vetjent. Gràcies.
De Dijous Sant a Dilluns de Pasqua, he trepitjat terres de Saragossa i Osca. M'he allargat fins a Alquézar, Jaca i San Juan de la Peña. He visitat el castell de Loarre i he camejat pels Mallos de Riglos. També he tingut temps de menjar tapes, migas i ternasco, de beure vi del Somontano i de prendre un whisky al Cafè Central d'Osca, mentre escoltava bona música.
Ah! I anima't, home! Sortir de Xàtiva no implica necessàriament haver d'anar a l'altra punta del món.
De moment, bixquert, Vernisa,i Valencia. Al estiu ja eixirem un poc més lluny. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada