dilluns, 12 de maig del 2008

L’Esperit Sant era diglòssic

Eiximona, que acaba d’entrar a casa, es mor de ganes de contar a Rocabuix les darreres notícies que ha sentit pel carrer:
—He trobat Somina i m’ha contat que, diumenge passat, assistí a la missa de primeres comunions («Ja saps, un compromís familiar!», m’ha puntualitzat) i s’estranyà de veure que la Seu només registrava mitja entrada.
—Perquè el cartell no seria atractiu! Mossèn Campanes canta molt mal —bromeja Rocabuix.
—No, no és això! És la informalitat de la gent! Somina diu que el degoteig de persones endarrerides fou continu i que, finalment, només s’ompliren dos terços del temple.
—Els ressagats sabrien que l’oficiant no era Pep Gimeno Botifarra i no tindrien pressa per arribar-hi —interromp de nou Rocabuix, amb un somrís.
—El mossèn s’havia abillat amb les seues millors gales —intervé Radaurí, que fins aleshores havia romàs en silenci— i volgué actuar, durant l’homilia, com un contacontes de poca traça; només reien les seues gracietes, beatíficament, algunes àvies i algunes tietes dels combregants. És un contacontes molt mediocre.
—Tu també estaves a la col·legiata? ­—pregunta Rocabuix sorprès.
—I tant! Ja saps, un compromís familiar —respon molt seriós l’interpel·lat—. L’aprenent de contacontes havia col·locat els infants en semicercle, al voltant seu, i micròfon al rest els anava fent preguntes sobre la Pentecosta: «¿Qué se deseaban los discípulos del Señor? Empieza por p... Sigue por a... Acaba en z». Cap xiquet no deia res. «¡Paz, hombre, paz!», feia el mossèn. «¿Y qué cosa cayó sobre la cabeza de los apóstoles?», continuava preguntant als infants. I una nena contestava: «¡Lenguas de fuego!». El prevere exclamava, subjectant-se el solideu amb cara de satisfacció: «Toca, per fi ha eixit!». I després, dirigint-se als nens, proclamava: «Lo habéis hecho muy bien». I, clar, les mares, les ties i les àvies no cabien a la pell.
—Doncs Somina no m’ha parlat de cap espectacle infantil —s’estranya Eiximona—. Només m’ha dit que, per a ser les dotze d’un migdia de primeres comunions, la col·legiata estava molt buida.
—Ah! Però la cerimònia fou gloriosa! —exclama Radaurí entusiasmat—. Els assistents vam constatar, de primera mà, que l’Esperit Sant és l’origen remot de la diglòssia que patim els valencians: entre els flams arribats del cel durant la celebració de la Pentecosta, no figurava la flamarada del català. I clar, com que mossèn Campanes i altres capellans rebutgen el do de la nostra llengua, s’hi fan uns embolics terribles.
—Com és que tu estaves escoltant un sermó de mossèn Campanes? Que t’has tornat beat? —pregunta joiós Rocabuix.
Radaurí ignora les preguntes insidioses del seu amic i clou la seua crònica eclesial amb aquestes paraules:
—El final de la missa fou apoteòsic. Un cop finalitzada la litúrgia, el mossèn soltà als pares dels infants la següent falca publicitària: «Tenéis que pedir en la escuela clases de religión para vuestros chiquitos. Hay quien quiere acabar con la enseñanza de la religión en la escuela. Los católicos no podemos permitirlo. No pedimos un privilegio, pedimos que se respete nuestro derecho».
—T’ho he dit moltes vegades: hauríem de ser més bel·ligerants amb la gent que pixa aigua beneita —es lamenta Rocabuix.