dimarts, 27 de maig del 2008

El Corpus

La celebració del Corpus coincideix amb una època de l'any atapeïda de festivitats profanes derivades d'antics cultes pagans, consagrats a deïtats de tipus agrari que havien de ser propícies i afavorir l'obtenció de bones collites. Per aquesta raó, la festa, establerta per disposició pontifícia a la primeria del segle XIV, conserva sobrants de religions anteriors al cristianisme, agregats a la celebració eucarística per tal de donar-li més brillantor. Gegants, animals simbòlics, el ball de bastons i les diverses danses de caràcter representatiu en serien algunes d'aquestes escorrialles. Fins i tot l'enramat dels carrers, pràctica assídua a les festes que se celebren pel maig, rememora antics rituals. D'altra banda, les processons, consubstancials amb la celebració del Corpus, també tenen una procedència arcaica —apareixen documentades, per exemple, en època romana—. La processó, fenomen conegut en quasi totes les religions i lligat al mite del retorn a l'origen o al paradís, revesteix un doble caire: penitencial i, sobretot, festiu. Constitueix una exaltació dels sentiments religiosos i socials del grup.

Des dels seus inicis, la festa del Corpus comptà amb una considerable participació popular. La processó anava precedida d'una part profana, en què destacava la representació d'entremesos i misteris de tema bíblic, a peu o sobre roques, amb elements que, com ja s'ha dit, eren estranys i anteriors al cristianisme. En cada ciutat, el consell municipal i les corporacions contribuïen a l'organització d'aquesta part profana. Encara que l'Església prohibia sovint les manifestacions més lúdiques, sorgides al si del poble, perquè eren record de les antigues festes paganes, la celebració del Corpus ha mantingut una enorme riquesa etnològica. Se celebraven —i encara se celebren— processons a Berga, Vic, Barcelona, Girona, Lleida, Tortosa, València... La reiteració de determinats aspectes —en indrets on encara sobreviuen les solemnitats de la diada— palesa l'existència d'uns lligams que encara uneixen bona part de les contrades de l'antiga Corona d'Aragó. Les disposicions eclesiàstiques van contribuir, però, a la desaparició de moltes festes que, d'altra banda, ja anaven en franca regressió des de la supressió, al segle XVIII, dels elements més populars. Precisament, d'aquell aiguabarreig d'elements profans i pietosos, populars i cultes, havia nascut el nostre teatre medieval.

L'Església, amb ànim de fer entenedor el seu missatge dogmàtic —massa abstracte— i d'enfrontar la pròpia mitologia al paganisme que, malgrat les prohibicions, sobrevivia de forma subreptícia, havia anat introduint formes dramàtiques a la litúrgia. Més endavant, la intervenció de l'element popular aconseguí d'eixamplar els estrets límits en què estaven reclosos la llengua i el treball dels actors. Aparegué un teatre religiós que, desvinculat dels oficis divins, s'adaptava millor a mentalitat i gustos del públic. Les directrius de l'Església perderen importància, s'abandonà el llatí i nasqueren els misteris en romanç —en l'organització dels quals no sols intervenien eclesiàstics, sinó també seglars, burgesos i baix poble, a través d'associacions religioses, organitzacions municipals i confraries gremials posades sota l'advocació d'algun sant—. L’argument d’aquests misteris permet d'ordenar-los en diversos cicles. Els del Cicle Bíblic, d'aparició més tardana que els drames de Pasqua o Nadal, no eren massa espectaculars ni ocupaven un lloc clarament prefixat al calendari litúrgic. Al segle XIV, però, ja es representaven a Girona, durant la festivitat del Corpus.

El conservadorisme d'aquestes peces, producte dels seus lligams amb l'Església i del seu caràcter tradicional, molt accentuat, n'afavoriren la supervivència —fins al segle XVII se seguien representant moltes i, encara avui, se'n conserva alguna—. S'ha de fer menció del Misteri d'Adam i Eva —representat des del segle XV—. És, per les seues qualitats artístiques, la peça més important del Cicle Bíblic. A Xàtiva, fou recuperat a la dècada dels vuitanta i es representa a la processó del convit o de la degolla. Amb l'adveniment del segle XX, la ciutat havia perdut gairebé tots aquests elements de la processó cívica del Corpus. En la dècada dels setanta, només se'n conservaven els gegants i els nans, molt deteriorats. A partir dels anys vuitanta, però, diferents estudis —com ara Aproximació a la festa del Corpus de Xàtiva, del professor Sebastià Garrido— s'interessen de nou per aspectes de la festa que havien caigut a l'oblit. Es van recuperant diferents figures i balls. A poc a poc, la processó cívica recobra l'antiga esplendor. Hi participen, entre d'altres, els col·legis de la ciutat, les associacions de pares, l'Escola de Danses, la Colla dels Gegants, etc. Algunes persones es dediquen a guarnir els altarets, a entapissar els carrers de volta... Fins i tot es crea l'Associació del Corpus, que col·labora amb l'Ajuntament en l'organització i coordinació dels actes.
---
(del pròleg de Xàtiva, festivitat del Corpus —Xàtiva, 1999—,
de Toni Cucarella, Artur Heras, Antoni Martínez i Antoni Marzal)