dijous, 15 de maig de 2008

Arion de Methymna




Bé que no seguia el mètode científic, el grec Heròdot (primer historiador conegut, per la seua obra Els nou llibres d’història) escriví coses que, a més d’interessants, podrien considerar-se (la meitat d’elles almenys) perfectament creïbles. Entre d’altres, contà la història d’Arion de Lesbos, o de Metimna, poeta i sonador de lira o de cítara, considerat el millor instrumentista del seu temps (nasqué al segle VII aC, pels volts de la 38 o de la 40 Olimpíada). La figura d’Arion fou rememorada per Fernando, un professor de grec jubilat, el dia que passejàvem per Tàrent, l’antiga colònia de la Magna Grècia, durant un recent viatge al taló de la bota italiana. Arion era fill de la nimfa Oncea i de Cicló o Posidó. Tot i haver nascut a Metimna, a l’illa de Lesbos, passà la major part de la seua vida a la ciutat de Corint, on els seus cants en honor a Dionís (els famosos ditirambes) es feren molt populars. Fou precursor de la tragèdia (el primer autor que introduí sàtirs a l’escena i l’inventor dels cors circulars). Sembla que també va composar dos llibres de preludis per a poemes èpics (dissortadament, no es conserva cap fragment). Fou, sobretot, el cantor líric més refinat del seu temps. Gràcies al seu talent, guanyà l’amistat del tirà de Corint, Periandre, que l’honrava amb els màxims honors. Arion volgué marxar a Itàlia, a fer una gira per Sicília, on calculava que havia d’adquirir gran fama i abundants guanys. Obtingué, efectivament, un èxit rotund i decidí de tornar a Corint amb les riqueses que havia guanyat. Al port de Tàrent, on havia d’embarcar, llogà una nau amb marins corintis (confiava en ells perquè, a parer de molts, eren els millors). En plena travessia, però, la tripulació, assabentada pels esclaus d’Arion que aquest portava molts diners, planejà de llançar-lo a la mar. Arion demanà una darrera voluntat abans de morir: abillar-se amb les seues vestidures d’artista i cantar des de la proa el nomo orthio en honor d’Apol·lo. Els marins corintis acceptaren, desitjosos d’escoltar el millor cantant del seu temps. Quan, finalment, Arion es llançà a l’aigua, un dofí que s’havia aproximat atret pels cants del poeta el traslladà sobre les seues espatlles fins a Tenaro, al sud del Peloponès. Des d’ací, Arion marxà a Corint i contà la seva aventura a Periandre. Aquest, desconfiant de l’artista, manà d’empresonar-lo fins l’arribada del vaixell que, en teoria, l’havia d’haver dut a la ciutat. Quan arribà la nau, el tirà ordenà la compareixença de la tripulació. Interrogats els marins sobre l’estat d’Arion, aquests contestaren que el músic estava molt bé i que havia preferit romandre a Tàrent. Llavors, aparegué Arion amb el mateix abillament que havia lluït a la nau mentre entonava el nomo orthio. Corintis i lèsbics conten que els marins quedaren atordits. El tirà ordenà que els crucificaren. Es va alçar, a Tenaro, una estàtua de bronze, dedicada a Apol·lo, que representava Arion cavalcant un dofí. En morir Arion, el déu col·locà la seua figura i la del seu salvador al firmament, a la constel·lació del dofí.