Degans i abats de la Seu

Fins a 1852, any en què fou suprimida la col·legiata, el capítol xativí estava presidit per un degà. Així ho havia determinat la butlla del papa Luna en 1413. (En realitat, l’últim degà, José Cebrián, fou substituït en 1843 per un canonge, que regí Santa Maria fins a 1853.) Destaca, a la llarga llista de degans, la figura de José Ortiz, nascut en Aielo de Malferit. Fou un dels superiors més reeixits de la col·legiata de Xàtiva. Home il·lustrat i amb amples coneixements d’art, arquitectura i arqueologia, Ortiz arribà a dirigir les obres del nou temple. Entre 1778 i 1784, havia viatjat per Itàlia. Fou autor de nombroses publicacions, com ara Los diez libros de arquitectura de M. Vitruvio Polión, traducció de l’obra de l’arquitecte romà del segle I aC. Però en 1909, quan l'església de Santa Maria tornà a ser col·legiata, el papa Pius X decretà que el seu capítol fos presidit per un abat.

El nom, que deriva de l'egipci apa i l'arameu 'abbā (en llatí, abbas), significa “pare”. Aquesta dignitat havia estat, en quasi tots els ordes monàstics i canonicals, el superior de monestirs i col·legiates. L’abadiat no és, però, un orde sacramental (l’orde sacerdotal només té tres graus: el diaconat, el presbiterat i el bisbat). L’abat sols rep una benedicció solemne especial. Aquesta benedicció —molt senzilla fins al segle VI— s'anà transformant, a partir del X, en una imitació de la consagració episcopal, tot i no conferir cap sagrament. Els abats, que solien gaudir, en temps antics, d’enormes rendes i possessions, s'equipararen als bisbes fins i tot en les insígnies pontificals: bàcul, anell, pectoral i mitra. És mes: arribaren a tenir veu en alguns concilis.

Els superiors de la col·legiata són abats seculars, ço és, clergues seculars que gaudeixen del títol honorífic durant el temps que presideixen el capítol. El primer abat mitrat de Xàtiva fou Juan Vayá. Pau VI li concedí en 1966 el privilegi d’usar insígnies pontificals a les funcions litúrgiques. Els lectors de certa edat recordaran aquell abat. Havia accedit al càrrec en 1939, nomenat per l’arquebisbe Marcelino Olaechea, primer prelat que qualificà de croada la Guerra Civil. El mandat de Vayá abraçà bona part del període franquista. Eren cèlebres les sues comminacions aïrades, des del púlpit, als feligresos que omplien la Seu. En aquella època, les dones havien d’entrar a l’església amb vel, mànegues llargues, falda per davall dels genolls i mitges amb costura. (Encara recorde com ma mare, en estiu, es posava manguitos, que es podia llevar en sortir del temple.) Jo vaig rebre la primera comunió de mans de l’abat Vayá.

Vingueren després els abats Vicedo, Aliaga —destituït en circumstàncies tèrboles— i Soler, que cessà per motius de salut i fou nomenat canonge de la catedral valentina. L’actual abat, Arturo Climent, va prendre possessió en 1996. És difícil opinar sobre la seua tasca pastoral. A principi d’any, ell mateix escrivia açò en aquestes planes: Algunos que no tienen nada que ver con el tema especulan si el Año Jubilar hará bien espiritual […]. Yo les diría que no se preocupen demasiado por esto que con ellos no va en absoluto, a no ser que se conviertan, renueven el bautismo y quieran beneficiarse espiritualmente. Opinaré, per tant, sobre un assumpte més terrenal: la seua gestió del patrimoni històric i artístic propietat de la col·legiata. Tot i algunes ombres —com ara la mania de foradar les façanes, per a penjar pancartes, o la d’atapeir els temples amb santets i marededeuetes—, el balanç de Climent és molt positiu.

Abans del seu nomenament, Santa Maria no tenia horaris de visita. Ara, qualsevol pot visitar el temple i també —per una mòdica quantitat— el museu col·legial. (El tiquet permet pujar als dalts del campanar, des d’on es contempla una panoràmica magnífica.) Durant el mandat de Climent, s’ha recuperat un abundant patrimoni moble. (Sense anar massa lluny, el dia 25 de desembre es presentà la restauració d’una obra atribuïda als Cabanes, autors del retaule de Sant Feliu, que també s’ha rehabilitat.) Quant al patrimoni immoble, l’abat ha impulsat la recuperació de diversos edificis: l’ermita de Sant Josep, la casa de Jacint Castanyeda, el Palau de l’Ardiaca... Malgrat certes reticències inicials de l’abat, la Seu acollí La Llum de les Imatges, esdeveniment que suposà la restauració, posem per cas, de l’església de Sant Francesc. En fi, només per aquesta tasca rehabilitadora, l’abat Climent haurà de merèixer el reconeixement perpetu de tots els xativins, tant dels “convertits” com dels “contumaços” a l’error i l’esgarriament.

 

(publicat a Levante-EMV, el 23/03/2012)