Els
fundadors de la democràcia liberal (el sistema vigent a tots els països mal
anomenats “occidentals”) professaven una visió pessimista de l’ésser humà. Un
dels precursors del liberalisme, Thomas Hobbes, ja havia popularitzat en el
segle XVII la frase homo homini lupus est
(l'home és un llop per a l'home). D’aquesta visió pessimista sortí la divisió
de poders de Montesquieu, que s’inspirà en el sistema de checks and balances (controls i contrapesos) del constitucionalisme
anglosaxó. Els primers liberals pensaven que no es podia deixar tot el poder en
unes soles mans, perquè l’ésser humà tendeix per natura a l’abús. D’aquesta
desconfiança cap als governants sortí el principi de responsabilitat política,
plenament consolidat a les democràcies representatives més antigues. El dret
processal penal es guia pel principi que tothom és innocent mentre no es
demostre el contrari. L’activitat política es regeix justament pel principi
oposat: tothom és susceptible de corrompre’s mentre no es demostre el contrari.
Per això, el governant ha d’estar disposat a posar el seu càrrec a disposició
de la representació popular tan aviat com sorgeixen indicis fundats d’abús,
prevaricació o engany. Al cap i a la fi, el seu càrrec no és una propietat
vitalícia. És més: en democràcia, ningú no és imprescindible. En el Regne Unit,
posem per cas, ha dimitit un ministre que, en ser “caçat” conduint amb excés de
velocitat, havia intentat convèncer les autoritats de trànsit que la conductora
era la seua exdona. A casa nostra, el parlamentari del PP Nacho Uriarte provocà
un accident de trànsit per conduir ebri i no va lliurar la seua acta de
diputat. Tornant al Regne Unit, convé recordar que els primers ministres
britànics poden cessar si perden una moció de censura o una qüestió de
confiança plantejada al si del seu grup parlamentari. Les peculiaritats del sistema
electoral britànic permeten usar tal mecanisme. Margaret Thatcher hagué de
renunciar per aquest motiu. Cameron també podria enfrontar-se pròximament a una
qüestió de confiança; la rebel·lia dels diputats conservadors euroescèptics
l’obligarà a plantejar-la. Totes aquestes coses són impensables en les
Espanyes, sobretot entre les files conservadores. Ací, els parlamentaris no han
de retre comptes als electors de les respectives circumscripcions. És més: una cabra col·locada al primer lloc de la llista electoral trauria l'acta de diputat. A ningú no
pot estranyar, per tant, que cresquen el pessimisme i la desconfiança dels
ciutadans envers tota la classe política.
Il·lustracions de Javier Jaén
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada