Contrastos flagrants

Tots els anys, la diada internacional de la dona treballadora coincideix amb els prolegòmens de les festes falleres. És inevitable, doncs, que acabem establint comparacions entre les aspiracions femenines d’igualtat i el tractament que reben les dones al món faller. En general, la presència femenina a les estructures falleres és deficitària; hi ha, posem per cas, poquíssimes dones presidentes. Les activitats de les comissions falleres estan gestionades majoritàriament per homes. Les falles arrosseguen discriminacions, compartides amb altres manifestacions etnològiques, que enfonsen les seues arrels als segles XVIII i XIX, temps en què la divisió de rols per sexes no admetia discussió. Les discriminacions no són, ni de bon tros, privatives de les falles. És proverbial, en aquest sentit, la polarització que susciten els Moros i Cristians en la societat alcoiana. Hi ha, bàsicament, dos bàndols enfrontats: l’un defèn l’estatus quo vigent a la festa més emblemàtica d’Alcoi, adduint raons històriques, i l’altre reivindica el dret de la dona a participar en els Moros i Cristians sense discriminacions, esgrimint el progrés i els valors constitucionals. Hi ha fins i tot una associació, Fonèvol, que postula la participació igualitària en la festa, és a dir, la plena integració de la dona en les estructures festeres (fins ara, les alcoianes hi juguen un paper molt secundari).

La dona fallera també continua relegada en un paper essencialment decoratiu. Les presentacions falleres, per exemple, són per a les xiques un succedani dels ritus de pas, consagrat durant època franquista. Quan una nena esdevenia púber, era arribada l’hora de vestir de llarg, de ser fallera major infantil. Més tard, a partir dels quinze anys, ja podia ser dama d’honor o fallera major de tota la seua comissió. L'arribada a la pubertat o l'adolescència s'ha celebrat sempre en molts indrets del món. La tradició jueva, per exemple, considera que les nenes passen a ser membres de la comunitat adulta als dotze anys —els nens, als tretze—; aquesta transició se celebra amb un ritual. A Xàtiva, existia la tradició inveterada de la mona de Pasqua: un ou per cadascun dels dotze anys que tenien el nen o la nena. Aquest costum, avui perdut, era substituït d’alguna manera pel cerimonial de les presentacions falleres. Doncs bé, aquestes exaltacions de la fallera, que serveixen per a proclamar la puresa i la bellesa de les joves llauradores valencianes, donen peu a múltiples contradiccions. S’ha de tenir en compte que la lascívia i el tractament desinhibit del sexe sempre han campat a tot plaer per les falles. La dita popular «aquest món està perdut per la figa i el canut» encara no ha perdut vigència a les falles que es planten tots els anys a la nostra ciutat.

El contrast és flagrant: d’una banda, els monuments fallers xativins solen aparèixer poblats de bacores i figures femenines obscenes; d’altra, s’ofrenen flors a la Mare de Déu de la Seu i s’enalteixen les virtuts de la llauradora (absent d’un món totalment urbanitzat). De vegades, les contradiccions semblen minvar (no s’hi veuen tantes bacores; hi pul·lulen figures tretes dels contes infantils i xiquetes púdicament abillades de falleres). Però no ens hem d’enganyar; l’erotisme i la soltesa sexual busquen noves fórmules per a reeixir. No reïx, en canvi, un paper femení més determinant a l’organigrama faller. Referint-se als Moros i Cristians, l’antropòloga Verònica Gisbert explica la resistència numantina al protagonisme femení que plantegen les festes tradicionals. Obeeix a una raó ben simple: la festa conté un orde simbòlic i social la gestió del qual suposa un exercici de poder que les estructures dominats comparteixen de mala gana. La filà i el casal són espais de sociabilitat. La xarxa de relacions ordida al voltant d’aquests espais és essencialment masculina. Les dones hi troben, per tant, molts obstacles quan volen incorporar-se a les estructures jeràrquiques de les falles: comissions, juntes locals...

Les discriminacions entrebanquen una incorporació més activa dels joves als casals. D’altra banda, els efectes col·laterals de la festa —el soroll, els embussos, la brutícia— espanten moltes famílies i persones que marxen fora durant els dies de celebració. Més igualtat i més adaptació als temps pal·liarien la gradual deserció de les generacions joves. Al final, hauria de prevaler l’essència de la festa, un temps per a celebrar que de nou és primavera, que la crisi no ha acabat amb nosaltres i que els afortunats que conserven la feina no hauran de treballar durant quatre jorns (ben mirat, les lluites de poder i les disquisicions reglamentàries són qüestions sobreres).

 

(publicat a Levante-EMV, el 09/03/2013)