El proppassat dia 20 va fer cinquanta anys de la mort de Franco. En 1975, jo acabava d'aprovar les meues primeres oposicions docents i tenia destinació provisional en un centre de Carcaixent, el Navarro Darás. La seua fesomia s'adeia amb els signes dels temps; tenia pavellons separats de xics i xiques. Aquestes havien d'anar uniformades. Jo prenia el tren tots els dies per a traslladar-me al treball. Recorde molt bé aquell matí de novembre. Trobàrem el centre tancat; s'havien decretat tres dies de dol. La directora, Josefina Ros, murciana militant de la Secció Femenina de Falange, estava ben afligida. (Al meu company Emili de la Pobla Llarga i a mi ens havia posat un àlies, los Yeyés.) En trobar el col·legi tancat, dues dones col·legues de feina, l'Emili i jo vam anar a un bar situat enfront del parc, per a celebrar l'esdeveniment. Avui, vells demòcrates que van viure aquell dia històric expliquen els sentiments que els suscità la mort del dictador: uns s'alegraren; altres se sentiren alleugerits. Per descomptat, els quatre joves reunits al bar sentíem alegria i alleugeriment alhora. Però el futur encara era una incògnita aquella tardor de 1975.
A Xàtiva, la barreja de sentiments era contradictòria. No es produí un esclat generalitzat de joia; trenta-sis anys de dictadura havien creat la seua sociologia. Avui encara queden moltes restes de franquisme. I el feixisme reviscola pertot arreu. Segons les enquestes, per a més d'un 21% de la població espanyola, els anys de dictadura foren bons o molt bons. Un percentatge semblant, el 20% de joves d'entre 18 i 24 anys (que no van viure el feixisme, per tant), valora positivament el franquisme. En realitat, la desaparició del dictador només fou celebrada per uns pocs lluitadors antifranquistes, per gent que havia romàs muda tenallada per la por i per joves que anhelaven la llibertat. Les primeres eleccions generals amb pluralitat de partits se celebrarien en juny de 1977, però les municipals no arribarien fins al 3 d'abril de 1979. La mort de Franco no significà l'eliminació instantània del consistori franquista, presidit per Jesús Miguel Cuadrado. Durant un any i deu mesos, vam tenir govern central elegit democràticament i ajuntaments franquistes. Els regidors xativins, falangistes de camisa blava uns quants d'ells, semblaven en estat catatònic.
Quan se celebraren els comicis de 1977, l'alcalde Jesús Miguel Cuadrado volgué fer constar en l'acta del plenari la satisfacción de la corporación por el espíritu de ciudadanía demostrado por los vecinos de esta ciudad en el día 15 de junio, con ocasión de las elecciones a Cortes. L'any següent, hagué de donar la benvinguda a Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, que vingué a la ciutat a descobrir la pedra dedicada als maulets erigida a la plaça Porta de Sant Francesc. ¡Ha! Feia goig veure l'enorme incomoditat de les autoritats franquistes (regidors, comissari de policia...) junt amb representants dels partits d'esquerres. I les mateixes autoritats locals permetien coses que avui serien impensables. Els cartells de la Fira d'Agost de 1977 i de les edicions de 1976 i 1977 del Festival de la Cançó exhibien la senyera quadribarrada i un mapa dels Països Catalans. Avui, això seria motiu d'un gran altercat polític. Però els hereus del franquisme eixiren de la catatonia i desencadenaren allò que es coneix com Batalla de València.
Ara, molts d'aquells que amagaren les camises blaves al fons de l'armari han perdut la vergonya. De fet, estan en contra de commemorar la fi de Franco. Continuen abonats a la teoria de l'oblit. Xàtiva intenta preservar la memòria. Commemora tots els anys el bombardeig de l'estació. En 2014, l'Associació d'Amics de la Costera celebrà unes jornades d'estudis comarcals dedicades a la Transició. En 2021, publicà el volum titulat La Transició a la Costera. A la primeria d'aquest novembre foren lliurades als seus familiars les despulles de Manuel Cháfer Chafer, víctima de la primera execució extrajudicial documentada a Xàtiva després de la victòria feixista en la Guerra Civil. Les restes s'han exhumat gràcies a l'ajuda d'Ajuntament, Diputació, Associació de Víctimes de les Fosses i Arqueoantro. Sobreviuen dos fills de Manuel, Adelino i Pascual, de 89 i 97 anys. Podem imaginar la seua emoció. Cinquanta anys semblen molts, però encara queden familiars directes de víctimes de la repressió franquista. ¡Un bon motiu per a la commemoració!
(publicat a Levante-EMV, el 29/11/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada