divendres, 3 d’agost de 2012

És difícil suscitar l’adhesió de tothom

—Mestre, tu dius que tots els humans tenim virtuts i defectes. ¿Com s’explica, doncs, que certes persones s’aparten de la norma? Jo conec gent absolutament virtuosa i canalles dels grossos.

—Naturalment, sempre podem trobar algun conegut tan bo com el sant Job, o gent que semble la personificació mateixa de la maldat. Però això no és freqüent. La majoria arrossega les seues contradiccions, els seus pros i els seus contres. El problema és que el sistema perceptiu dels humans no està dissenyat per a filar prim (deu ser cosa de l’herència evolutiva). Per a copsar perills potencials de manera ràpida, la nostra natura tendeix a percebre la realitat de manera esquemàtica, sense matisos: «En tal és un amic i en tal, un possible enemic.» I ja se sap: a l’enemic, ni aigua. Amb la persona que ens cau mal, no valen matisos. No trobarem bondat en ella (ignorant amb aires de superioritat, lleig, antipàtic cregut, malcarat...). En fi, les coses no solen ser així; per regla general, la gent té aspectes positius i negatius. ¡Però és igual! D’una persona que ens cau mal, no ens agradarà res: ni la seua barba —si en té—, ni la seua manera de parlar —parla i s’escolta—, ni la forma de vestir, ni de mirar...

—La víctima d’aquesta percepció, ¿pot fer alguna cosa per evitar-la? —fa altre deixeble.

—Home, quan la gent vol millorar la seua imatge, sol fer examen de consciència: «Potser, si fos més humil, o m’afaités la barba, o saludés d’altra manera...» Però és inútil. Fer examen de consciència sempre està bé. De fet, tothom n’hauria de fer. Ara bé, ser més humil no canviarà substancialment l’opinió d’aquell que ens vol mal, que veurà reforçada la seua visió: «Damunt, un hipòcrita que vol enganyar-nos, un llop amb pell d’ovella...» En fi, no ens hem d’amoïnar. És molt difícil suscitar l’acceptació universal. Ho he dit moltes vegades: quan expressem les nostres opinions, només hem d’esperar que siguen ben rebudes per alguns. I si les aprova molta gent, millor que millor. Quant als amics, els hem d’assumir amb les seues contradiccions, igual que ells ens assumeixen amb les nostres. Altrament, no tindríem cap amistat.


—Mestre, la gent diu que tens poques amistats —interromp amb gest murri un tercer alumne. ¿És certa la remor?