dimarts, 2 de juny de 2015

Faria una bona presidenta, però...

El resultat de les passades eleccions autonòmiques ha deixat un missatge molt clar: els grups d’esquerra han de pactar per a desallotjar el PP de la Generalitat. Fins ací, tot normal; d’acord amb els usos democràtics, ha de governar qui siga capaç d’aglutinar una majoria parlamentària. Però aquest país té un problema: com que els acords polítics per a formar coalicions no compten amb cap precedent, l’experiència dels nostres polítics, a l’hora d’arribar a consensos, és nul·la. A ningú no pot sobtar, per tant, que els diversos personatges implicats al joc d’aliances hagen comès nombrosos errors. La nit de l’escrutini, quan encara quedaven vots per comptar, Ximo Puig, posem per cas, declarà als periodistes que el nou govern de la Generalitat anava a ser presidit per ell, que el PSOE havia de liderar el canvi polític al País Valencià. A primera vista, aquestes afirmacions podrien ser vistes com perfectament normals; el PSOE és el partit que més diputats ha tret a la banda esquerra —23 enfront dels 19 de Compromís i els 13 de Podemos. (Generalment, se sol acceptar que les coalicions de govern estiguen dirigides pel soci més votat.)

Es tracta, però, d’un posicionament precipitat; no hauria d’haver fet aqueixes declaracions sense haver parlat abans amb els líders dels hipotètics socis de coalició, Mònica Oltra i Antonio Montiel. La precipitació de Puig provocà dues reaccions: la de Mònica Oltra, que també es postulà per a presidir el Consell —bé que després llevà ferro a l’assumpte; matisà que no considerava imprescindible que ella fos la presidenta— i la de Pablo Iglesias, que manifestava des de Madrid la preferència de Podemos per Oltra —Compromís i Podemos sumen 32 diputats enfront dels 23 del PSOE. Immediatament, Ximo Puig amenaçà d’iniciar contactes amb C’s. !Ja tenim una bona embrolla! (Carolina Punset ha titllat Compromís de catalanista i separatista.) Falta discreció. Sense discreció resulta difícil arribar a acords polítics. Uns i altres haurien de prémer el reset i començar de nou. Humilment, jo aportaria alguns punts de reflexió. En primer lloc, Pablo Iglesias hauria de tancar la boca; els valencians estem farts de ser dirigits des de Madrid. ¿És que els dirigents autòctons de Podemos no tenen autonomia per a prendre decisions pròpies?


Per la seua banda, els socialistes haurien de fer una profunda autocrítica. A la ciutat de València, el PSOE s’ha convertit en un partit residual. Al conjunt del país, els socialistes han obtingut el seu pitjor resultat des de les primeres eleccions autonòmiques. Quant a la província de València, han tret menys vots que Compromís. Ximo Puig no és precisament un polític emergent; forma part de la nomenklatura socialista des dels temps de Joan Lerma. Costa molt identificar-lo amb la renovació. Pertany a aqueixa plèiade de polítics valencians que sempre han estat pendents d’allò que manava des de Madrid l’executiva central del respectiu partit. ¿Serà capaç de plantar cara, d’exigir un finançament just per al País Valencià? ¿Pensa implementar polítiques econòmiques distintes de les ja conegudes? Són massa interrogants. Prova inequívoca de l’escassa confiança que inspira el PSOE —ja ni es presenta com PSPV— és la lenta davallada del seu sòl electoral. Com ja ve sent normal, els del carrer Blanqueries han tornat a baixar un esglaó cap a la inanitat. En aquesta ocasió, però, una carambola, l’enfonsament del PP, ha posat sordina al seu declivi.

Finalment, Compromís, que ha fet una tasca opositora magnífica durant la darrera legislatura, es pot considerar el triomfador moral de les eleccions; ha triplicat la seua presència a les Corts. És indispensable per a formar un Consell de tall progressista; està legitimat, per tant, per a condicionar el joc d’aliances. Ara bé, ha de vigilar la banda esquerra; els caps madrilenys de Podemos ja comencen a fer-li l’ullet a Mònica Oltra i a oferir-li l’assessorament paternalista que se sol donar als valencians quan les circumstàncies ho aconsellen. ¡Alerta! Com que Compromís ha esdevingut el motor del canvi, les expectatives de Pablo Iglesias al País Valencià no s’han vist acomplertes. De cara a les pròximes eleccions generals, la temptació de fagocitar el grup emergent valencianista —o almenys la seua líder, convertida en estrella mediàtica— és molt gran. Caldrà recordar que mai no ens ha arribat bonança des de ponent (ni autogovern, ni eix mediterrani, ni finançament just, ni res de res). Mònica Oltra faria una bona presidenta de la Generalitat, però no sé si li convé d’acceptar segons quines ajudes. Compromís s'ho hauria de pensar molt bé.