dilluns, 15 de juny de 2015

Volcans i platges negres

A causa del seu emplaçament sobre la dorsal mesoatlàntica, Islàndia és un país amb gran activitat geològica i volcànica. La dorsal, una serralada submarina que separa les plaques continentals —eurasiàtica i nord-americana a l’hemisferi nord—, discorre pel mig de l’Atlàntic de sud a nord. Emergeix just en Islàndia. L’illa està, per tant, en contínua formació, perquè les plaques no deixen de separar-se. Com que la lava que ascendeix a la superfície se solidifica i crea nou sòl, no és possible veure l’esquerda. Només s’endevina el fenomen al Parc Nacional de Thingvellir; en aquest lloc, una enorme falla marca la fractura tectònica. A més, l’illa es troba damunt d’un punt calent, zona en què el magma s’acumula sota l’escorça terrestre molt a prop de la superfície. Tots aquests factors han modelat el paisatge islandès. L’illa està composta de basalt i lava petrificada. L’alta activitat geològica provoca diferents fenòmens. En Islàndia hi ha més de dos-cents volcans —alguns, com l’Hekla, l’Eldgjá, l’Herðubreið i l’Eldfell, molt coneguts— i nombrosos guèisers. També s’hi esdevenen moltíssims terratrèmols.



Cada cinc anys sol haver-hi una erupció volcànica. Moltes han tingut efectes devastadors dins del país i en altres parts del món. L’erupció del Laki, posem per cas, esdevinguda entre 1783 i 1784, provocà una gran fam que exterminà el 25% de la població local. El núvol de cendra volcànica cobrí diferents llocs d’Europa, Àsia i África. Entre 1963 i 1968, el material llançat per l’erupció d’altre volcà, el Surtsey, creà una nova illa que encara es troba entre les més joves del món. I l’erupció de l’Eyjafjallajökull, en 2010, forçà centenars de persones a abandonar les seues llars (el núvol de cendra obligà a tancar l’espai aeri de gran part del continent europeu). No tot són, però, inconvenients. Les fonts renovables d’anergia, principalment geotèrmiques i hidràuliques, proveeixen tota l’electricitat que necessita el país. Diverses centrals geotèrmiques subministren electricitat i calefacció per a les llars, i aigua calenta sanitària gratuïta. (Vora el 80% de tota l’energia utilitzada pels islandesos prové de fonts renovables.) La geologia del país també té efectes espectaculars sobre els seus paisatges —sobre els costaners, posem per cas.


 L’Eyjafjallajökull en 2010 i en l'actualitat

Durant el meu periple islandès, em vaig acostar a platges i penya-segats ben bonics: Djúpalónssandur, Arnarstapi, Vík í Mýrdal... En Djúpalónssandur encara es poden veure les pedres amb què les tripulacions dels pesquers posaven a prova la força dels aspirants a enrolar-s’hi. La pedra Hálfdrættingur, de 54 kg marcava la frontera; un home que no pogués alçar-la era considerat inadequat per a la vida en la mar. Sobre la platja de pedres negres estan escampades les peces de metall oxidat del vaixell anglès Eding, naufragat el 1948. Una sèrie de formacions rocoses, algunes de les quals emergeixen de la mar, jalonen la costa entre Djúpalónssandur i Dritvík. Fins al segle XIX, Dritvík era l’estació pesquera més gran d’Islàndia. Ara sols en queden les ruïnes. Segons les llegendes, algunes de les roques són restes d’un temple de trolls. En Arnarstapi, unes roques enormes presideixen el port. Les ones han foradat els penya-segats de la seua costa i han creat formes capricioses (arcs, ponts, ulls...). En Vík í Mýrdal, l’oceà ha excavat cavernes a les parets basàltiques. Durant la meua estada a Vík, la platja negra era batuda per una enorme galerna.