dijous, 11 de juny de 2015

La prova del cotó

Darrerament, he sentit vàries vegades com els líders socialistes es referien a la prova del cotó. L’altra nit, Susana Díaz, durant una entrevista televisada, va dir açò: Los votos de Podemos no son de más calidad que los del partido socialista, en absoluto. Yo no voy a tolerar, por ejemplo, lo que acabo de escuchar en Valencia, que se diga que los socialistas tenemos que pasar la prueba del algodón y que otros son el cambio. Si Díaz es refereix a l’obvietat que el vot ha de ser lliure i igual per a tots el ciutadans, estic totalment d’acord amb la primera part de les seues paraules. Ara bé, la líder socialista parla de qualitat. També podríem acceptar que tots els vots donats a partits democràtics tenen la mateixa qualitat. Tanmateix, que la cap d’un partit immers en casos greus de corrupció —els ERO, els cursos de formació— diga que el seu grup no ha de passar la prova del cotó... ¡Clar que ha de passar-la! La segona part del seu discurs em sembla, per tant, pura fal·làcia. Tractaré d’explicar aquesta afirmació sense fer ús de metàfores.

Ací, al País Valencià, el PSOE difícilment pot representar el canvi i la renovació. Els militants, els simpatitzants i el votants socialistes són dignes de tota consideració, però els seus dirigents semblen sortits d’un gabinet d’antiguitats; la delegació socialista que negocia la formació del nou govern valencià està dirigida per Ciprià Císcar, polític veterà a punt de complir els 70 anys. Res no impedeix que la gent major participe en política, però bona part de la nomenklatura de Blanqueries encara milita al vell lermisme. El PSOE, que ha governat Generalitat, diputacions i molts ajuntaments, també està esguitat per algun cas de corrupció; José Manuel Orengo, per exemple, està imputat per uns presumptes delictes de prevaricació i malversació de fons públics hipotèticament comesos quan era alcalde de Gandia. Els caps del PSOE poden fer els escarafalls que vulguen, poden sentir-se ofesos per les suspicàcies dels partits emergents, però aquests fan bé de prendre cauteles abans de pactar amb els socialistes o donar-los suport.

Al si de l’esquerra valenciana, només els socialistes tenen veritable experiència de govern. Els altres partits, Compromís, Ciudadanos i Podemos, o han romàs sempre a l’oposició o encara no existien fa quatre dies. No tenen passat, per tant. En canvi, el PSOE en té, i molt. És el partit socialista qui ha de garantir que no tornarà als vells vicis del tacticisme, la connivència amb el poder econòmic i el menyspreu als grups minoritaris. Entre socis, ha d’haver-hi lleialtat. Quan es vol arribar a consensos, totes les parts han de cedir. Compromís haurà d’acceptar que tots els vots tenen la mateixa qualitat —almenys la mateixa utilitat pràctica: conformar el joc de majories i minories. Però el PSOE també hauria de cedir. De moment, ja s’ha fet amb la presidència de les Corts. I acabarà fent-se també amb la del Consell. Dóna la sensació de voler-ho tot. ¿Quina garantia tenen els seus socis que hi haurà un veritable govern compartit, i que els pactes no seran traïts quan convinga als socialistes? Compromís ja coneix el pa que s’hi dóna.

En fi, els socis del PSOE exigeixen alguna caució. Volen lligar bé tots els aspectes del pacte. Els socialistes podrien començar per explicitar la seua predisposició a compartir responsabilitats de manera equitativa, la seua renúncia a pactar amb la dreta. ¡La prova del cotó! Es tracta d’evitar que el futur president del Consell, Ximo Puig, puga fer i desfer al seu antull. El resultat de les passades eleccions autonòmiques sembla haver enviat un missatge clar als grups d’esquerra: la majoria dels ciutadans vol canvis. Al nostre país, els canvis passen per un nou model econòmic, un millor finançament de l’autonomia, una administració austera i eficaç, un pla de xoc contra la pobresa i l'exclusió, lluita contra la coruupció... Quan van governar la Generalitat, els socialistes autòctons foren incapaços de plantar cara al govern central i d’exigir un finançament just per al país. És lògic, per tant, que els dirigents de Compromís no se’n refien. Al final ja hi ha, però, un principi d'acord. Els electors no perdonarien un fracàs de les negociacions.