Els profans en una matèria no solen entendre les seues particularitats terminològiques. Aquests últims dies, en anunciar-se la fusió de CaixaBank i Bankia —en realitat l'absorció de Bankia per CaixaBank—, se sent parlar de seu social, seu operativa i seu fiscal d'un banc. Moltes persones creuen que haurien de coincidir totes tres. Doncs, no. Hi ha múltiples empreses que tenen seu social en Espanya i fiscal en països europeus —com Luxemburg o Irlanda— que són veritables paradisos. Sovinteja el frau de llei. Segons la norma, la seu social hauria de ser aquella en què radiquen realment la direcció efectiva i l'administració d'una empresa. Això pot ser una ficció. A causa del procés independentista, CaixaBank traslladà la seu social al País Valencià, a l'edifici de l'antic Banc de València. Però el centre operatiu continua a Barcelona. ¿Algú ho dubta? El president de la Generalitat ja s'ha afanyat a dir que l'entitat resultant de la fusió hauria de tenir seu social a València. Molts han dit que això seria beneficiós per a la nostra terra. ¡Ha! La seu social és com el domicili habitual d'una persona, el lloc al qual se li envien les comunicacions.
La seu social d'una entitat financera és, per tant, l'adreça a què es dirigiran les cartes d'autoritats, institucions públiques i reguladors. Però allò veritablement important és el lloc on estan les oficines centrals i el centre operatiu. Si no estan a València... Molta carta e poca musica!, diria un amic meu italià. Després tenim el lloc des del qual es tributa. Si els tributs —com l'Impost sobre Societats— foren sols estatals, la seu fiscal de "CaixaBankia" seria un assumpte més aviat intranscendent. Però les empreses també paguen imposts autonòmics i locals —com l'Impost d'Activitats Empresarials (IAE). En tot cas, i amb independència dels domicilis fiscal, social i operatiu finalment elegits, el nou major banc privat de l'Estat es dedicarà als interessos dels seus accionistes, no als dels valencians. Dec ser una persona estranya, però a mi no m'agrada gens la fusió. Ens mena cap a un horitzó d'oligopoli bancari i manca de competència. Eixirem perdent. Menys oferta sempre significa pitjors condicions per als clients, menor possibilitat d'elecció. A casa nostra, la implantació prèvia dels fusionats implicarà també molta duplicitat de sucursals.
Podem ficar l'exemple de la Costera. CaixaBank i Bankia operen a Moixent, Vallada, l’Alcúdia de Crespins, Canals, la Llosa de Ranes... A Xàtiva, els dos bancs tenen sucursals a la plaça de la Bassa, una enfront de l'altra. La supressió d'oficines provocarà la pèrdua d'uns 10.000 llocs de treball. ¿Millorarà l'atenció personal al client? ¡No crec que puga empitjorar! ¡O sí! (Recordem les Lleis de Murphy.) Taulells i caixers tradicionals estan a punt de desaparèixer definitivament. Avui, l'aspecte físic d'una oficina creditícia s'assembla més a una agència d'assegurances que a un banc de tota la vida. Les entitats financeres volen que tothom realitze les seues operacions a través d'Internet o als caixers automàtics. El problema és enorme per a la gent major, cada cop més nombrosa amb permís de la covid-19. L'anunci de fusió, aplaudit per Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, palesa la renúncia a convertir Bankia en banc públic. El 62% del seu capital està en mans de l'Estat, que només controlarà el 16% de de la nova entitat financera.
També minva la possibilitat d'existència de models com la banca ètica i la banca de proximitat que havien encarnat les antigues caixes d'estalvis i les cooperatives de crèdit. (Caixa d'Ontinyent i el Grup Caixa Rural en són veritables supervivents.) Per purs interessos polítics i empresarials, Espanya esdevindrà un dels poquíssims estats de la Unió Europea amb oligopoli bancari. Els partidaris de les fusions diuen que l'augment de grandària millorarà la solvència del sector. Tots no opinen igual. El professor Joan Ramon Sanchis, catedràtic d'Organització d'Empreses a la Universitat de València, nega que l'augment de grandària millore la gestió i la competitivitat. Pel que sembla, no existeix cap estudi empíric que ho demostre. Sí tenim, en canvi, exemples de fusions que han resultat catastròfiques. En fi, tal com anem, els treballadors de banca acabaran sent quatre gats a Xàtiva, ciutat que arribà a tenir sucursal del Banc d'Espanya, caixa d'estalvis pròpia i unes vint-i-cinc oficines d'entitats creditícies. El nostre paisatge terciari es degrada més.
(publicat a Levante-EMV, el 12/09/2020)
La seu social d'una entitat financera és, per tant, l'adreça a què es dirigiran les cartes d'autoritats, institucions públiques i reguladors. Però allò veritablement important és el lloc on estan les oficines centrals i el centre operatiu. Si no estan a València... Molta carta e poca musica!, diria un amic meu italià. Després tenim el lloc des del qual es tributa. Si els tributs —com l'Impost sobre Societats— foren sols estatals, la seu fiscal de "CaixaBankia" seria un assumpte més aviat intranscendent. Però les empreses també paguen imposts autonòmics i locals —com l'Impost d'Activitats Empresarials (IAE). En tot cas, i amb independència dels domicilis fiscal, social i operatiu finalment elegits, el nou major banc privat de l'Estat es dedicarà als interessos dels seus accionistes, no als dels valencians. Dec ser una persona estranya, però a mi no m'agrada gens la fusió. Ens mena cap a un horitzó d'oligopoli bancari i manca de competència. Eixirem perdent. Menys oferta sempre significa pitjors condicions per als clients, menor possibilitat d'elecció. A casa nostra, la implantació prèvia dels fusionats implicarà també molta duplicitat de sucursals.
Podem ficar l'exemple de la Costera. CaixaBank i Bankia operen a Moixent, Vallada, l’Alcúdia de Crespins, Canals, la Llosa de Ranes... A Xàtiva, els dos bancs tenen sucursals a la plaça de la Bassa, una enfront de l'altra. La supressió d'oficines provocarà la pèrdua d'uns 10.000 llocs de treball. ¿Millorarà l'atenció personal al client? ¡No crec que puga empitjorar! ¡O sí! (Recordem les Lleis de Murphy.) Taulells i caixers tradicionals estan a punt de desaparèixer definitivament. Avui, l'aspecte físic d'una oficina creditícia s'assembla més a una agència d'assegurances que a un banc de tota la vida. Les entitats financeres volen que tothom realitze les seues operacions a través d'Internet o als caixers automàtics. El problema és enorme per a la gent major, cada cop més nombrosa amb permís de la covid-19. L'anunci de fusió, aplaudit per Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, palesa la renúncia a convertir Bankia en banc públic. El 62% del seu capital està en mans de l'Estat, que només controlarà el 16% de de la nova entitat financera.
També minva la possibilitat d'existència de models com la banca ètica i la banca de proximitat que havien encarnat les antigues caixes d'estalvis i les cooperatives de crèdit. (Caixa d'Ontinyent i el Grup Caixa Rural en són veritables supervivents.) Per purs interessos polítics i empresarials, Espanya esdevindrà un dels poquíssims estats de la Unió Europea amb oligopoli bancari. Els partidaris de les fusions diuen que l'augment de grandària millorarà la solvència del sector. Tots no opinen igual. El professor Joan Ramon Sanchis, catedràtic d'Organització d'Empreses a la Universitat de València, nega que l'augment de grandària millore la gestió i la competitivitat. Pel que sembla, no existeix cap estudi empíric que ho demostre. Sí tenim, en canvi, exemples de fusions que han resultat catastròfiques. En fi, tal com anem, els treballadors de banca acabaran sent quatre gats a Xàtiva, ciutat que arribà a tenir sucursal del Banc d'Espanya, caixa d'estalvis pròpia i unes vint-i-cinc oficines d'entitats creditícies. El nostre paisatge terciari es degrada més.
(publicat a Levante-EMV, el 12/09/2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada