dissabte, 1 de setembre de 2007

La Itàlia dels Borja

En època romàntica, Johann Wolfgang Goethe, venerable patró dels turistes, inicià la moda de viatjar a Itàlia. Nombrosos escriptors seguiren l’exemple de l’autor de Faust i realitzaren el mateix periple, descrivint, a la tornada, les seues impressions (Juan Gil-Albert, per exemple, publicà Intermedio italiano). Al nostre viatger, però, li abellia practicar una varietat del Grand Tour consistent a resseguir les petjades de la família Borja per diferents regions d’Itàlia: l’Emília Romanya, l’Úmbria, la Toscana, el Laci... A la primeria d’agost, doncs, sortí de València mentre s’encomanava a l’empara del beat Bernardino di Betto, il Pintoricchio. Li demanà l’experiència de les emocions que mogueren Roderic de Borja a projectar un reialme italià per al seu llinatge; implorà la protecció del beat per a no caure a les temptacions del turisme convencional. En general, les seues pregàries foren escoltades. Les proves, ben nombroses als viatges iniciàtics, foren superades amb èxit desigual. Al Vaticà, per exemple, l’obligaren a fer cua i a donar dues voltes senceres als museus (amb les estades corresponents, tot un suplici, a la Capella Sixtina, plena a vessar de turistes japonesos i d’altres nacionalitats més properes), una penitència que el viatger no sabia (o sí?) a quin pecat podia correspondre. Malgrat aquests i altres inconvenients, l’home va experimentar, en diversos moments del viatge, la síndrome de Stendhal, la “sacietat de l’admiració”. Els èxtasis més excelsos s’esdevingueren al duomo de Siena, al duomo d’Orvieto i a diferents racons de Roma: a Santa Maria del Popolo, a Santa Maria in Aracoeli, a San Paolo fuori le Mura i, sobretot, al Caffè Giolitti, tastant un deliciós gelat de maduixa i préssec. Com que l’expedicionari (que Déu el perdone) va cometre pecats venials com llançar una moneda a la Fontana de Trevi, dir galanteries a les ragazze i pecar de gola a la Piazza Navona o al Trastevere (menjant-se un tartufo a Tre Scalini i sopant a La Canonica o al Carlo Menta), hagué de porgar les seues faltes fent diferents gestos propiciatoris: camejar fins a la Santa Croce in Gerusalemme, per a venerar el Lignum Crucis, i (penitència encara major) escoltar monsenyor Rouco Varela a San Giovanni in Laterano. Finalment, el confrare tornà a casa sabedor dels motius pels quals Roderic de Borja, papa Alexandre VI, estimava tant la dolce vita italiana.